EL VERTADER VALOR DE L’ANELL

Un dia, un jove va anar a trobar a un savi i li va dir:

- “Em sento una merda, crec que no valc per a res. Em sento tan poca soca
que no tinc esma per fer res. Em diuen que no faig res bé, que no serveixo,
que sóc inútil i poc destre. Com puc millorar? Què més puc fer per què em
valorin més? Ja ho provat tot”.
- “Ho sento molt, però ara no puc fer res per a tu, no puc ajudar-te,
perquè abans he de resoldre el meu propi problema. Primer tinc un
assumpte per resoldre –li va dir el mestre sense mirar-lo-. Potser
després...”
El jove encara se sentí més desgraciat, més rebutjat i més menyspreat.
- “Però, si tu m’ajudessis, acabaria més aviat i després et podria ajudar “–
l’anima el mestre.
- “E... encantat, mestre” –dubte el jove, sentint-se encara més desvalorat.
- El mestre es va treure un anell que portava en el dit petit de la mà
esquerra i, donant-lo al jove, li digué: “He de vendre aquest anell perquè
he de pagar un deute, agafa el cavall i ves al mercat. Mira d’aconseguir-
ne el valor més alt possible i no el venguis mai per menys d’una moneda
d’or. Ves i torna amb aquesta moneda el més ràpid possible”.
El jove va prendre l’anell i va marxar. Ja en el
mercat, els mercaders es miren la
moneda amb interès, fins que el jove els hi diu
el que en demana. Quan el noi esmenta
el preu mínim d’una moneda d’or, alguns se’n
riuen, altres li giren el cap i només un
vell es va prendre la molèstia d’explicar-li que
una moneda d’or era massa valuosa per
entregar-la a canvi d’un anell. Algú va intentar
comprar-li oferint-li una moneda de plata
i un cofre de coure, però el jove tenia
instruccions de no acceptar menys d’una
moneda d’or i va rebutjar l’oferta.
Dia rera dia, fa els intents de vendre-la, però
no obté cap resultat satisfactori. Decebut i
fracassat, munta el cavall i torna amb el
mestre. Quant hagués desitjat tenir una
moneda d’or per oferir-la al mestre i alliberar-
lo de la seva preocupació, per poder
rebre finalment el seu consell i ajuda!
- Mestre –diu quan arriba-, ho sento molt, però
no he pogut aconseguir el que em
demanaves. Potser hagués pogut aconseguir
dos o tres monedes de plata, però no
crec que jo pogués enganyar ningú sobre el
vertader valor de l’anell.
- Hem de conèixer el vertader valor de l’anell i
per això cal que tornis a muntar el cavall
i vagis a un expert en anells: a un joier, i
pregunta-li quina quantitat et dóna per ell.
Però no importa el que t’ofereixi: no l’hi
venguis. Torna aquí amb el meu anell.
El jove arriba amb el joier, qui examina l’anell
amb lupa, a la llum d’un llantiol, la pesa i
li diu al noi:
- Digue-li al mestre, que si el vol vendre ara
mateix, només puc donar-li cinquanta-vuit
monedes d’or.
- Cinquanta-vuit –exclama el jove?
- Sí –contesta el joier. Jo sé que amb el temps
podria aconseguir per ell al voltant de
setanta monedes, però si la venda és urgent...
El jove va córrer emocionat a casa del mestre a
explicar-li el que havia passat..
- Assenta’t –diu el mestre després d’escoltar-
lo-. Tu ets com aquest anell: una joia,
valuosa i única. I per tant només pot valorar-te
un expert. Per què vas per la vida
pretenent que qualsevol descobreixi el teu
vertader valor?
Dit això, va tornar a posar-se l’anell en el dit
petit de la seva mà esquerra.
Conte sefardí14