LES PLANTES

FUNCIÓ DE NUTRICIÓ, FUNCIÓ

DE RELACIÓ I FUNCIÓ DE
REPRODUCCIÓ
 NUTRICIÓ EN ELS CORMÒFITS
(CORMÒFITS: Plantes més evolucionades, atès que han aconseguit d’independitzar-
se del medi aquàtic a causa de l’aparició del CORM).

 ABSORCIÓ D’AIGUA I DE LES SALS MINERALS: Les arrels de les plantes estan
recobertes per teixit epidèrmic del qual surten evaginacions anomenades PÈLS
RADICALS O PÈLS ABSORBENTS. El conjunt d’aquests pèls constitueix la ZONA
PILÍFERA i, a través d’aquesta, passen a l’interior de la planta l’aigua i les sals
minerals.
 L’AIGUA: L’aigua del sòl entra en les arrels per OSMOSI, al contenir les cèl·lules de l’arrel
major concentració de soluts.
 LES SALS MINERALS (nitrats, sulfats, fosfats,...): Les sals minerals entren dissoltes en
aigua, en forma iònica, per transport actiu.

 TRANSPORT DE LA SABA BRUTA: El XILEMA (Traqueides i tràquees) és el teixit

conductor de la saba bruta des del lloc d’absorció, les arrels, fins a la resta de la
planta. Aquest transport està afavorit per:
 LA TRANSPIRACIÓ: És la pèrdua de vapor d’aigua pels estomes de les fulles i per les
tiges, a causa de l’energia del Sol, que provoca l’ascens de la saba bruta en contra de la
gravetat.
 LA FORÇA DE COHESIÓ DE LES MOLÈCULES D’AIGUA: La cohesió entre les molècules
d’aigua és causada pels enllaços per ponts d’hidrogen que formen entre elles. A més, les
molècules d’aigua s’adhereixen a les parets cel·lulòsiques dels vasos llenyosos (capil·laritat).
Les propietats cohesives i adhesives de l’aigua li permeten formar una columna ininterrompuda
(TEORIA DE LA TENSIÓ-COHESIÓ).

 PRESSIÓ RADICULAR: L’absorció dels nutrients per les arrels, a causa de la diferència de
concentració existent entre el sòl i les cèl·lules de l’arrel, genera una pressió radical que
afavoreix l’ascens de la saba bruta pel xilema.
 INTERCANVI DE GASOS: L’oxigen i el diòxid de carboni que necessiten les plantes es
troben en l’aire atmosfèric. Per tant, la captació es realitza per les parts aèries de la
planta, en concret, pels estomes, les lenticel·les i els pèls absorbents.

 ELS ESTOMES: Es troben en l’epidermis de les cèl·lules vegetals i són especialment

abundants en l’anvers de les fulles. El CO2 penetra per difusió dins les cèl·lules en les quals
participarà en la fotosíntesi; el mateix ocorre amb l’O2, que s’allibera com a producte d’aquest
procés. Els factors que influeixen en els moviments estomàtics són: La concentració de potassi
(K), un increment en la concentració de potassi obre els estomes i viceversa; la quantitat de
llum; la concentració de CO2; la concentració de hormones; la temperatura i la quantitat de
humitat.
 LES LENTICEL·LES: Són obertures naturals existents en l’epidermis suberitzada de les tiges
llenyoses que posen en contacte el teixit parenquimàtic intern amb l’exterior, i hi penetren el
CO2 i l’O2 atmosfèric per mecanismes de difusió simples.
 PÈLS ABSORBENTS: Són evaginacions de les cèl·lules epidèrmiques, que serveixen
d’entrada als gasos dissolts en l’aigua que absorbeixen del sòl.
 TRANSPORT DE LA SABA ELABORADA: Quan la saba bruta arriba a les fulles, es
transforma, durant la fotosíntesi, en saba elaborada. La saba elaborada és una dissolució
de sucres (sacarosa) i d’aminoàcids, el seu transport s’anomena TRANSLOCACIÓ i
s’efectua a través del FLOEMA.

El moviment de la saba elaborada segueix la direcció de les zones d’origen (FONTS) a les
zones de consum (EMBORNALS). Generalment, les fonts són les fulles i els embornals són
totes les parts de la planta que no poden cobrir les seves necessitats energètiques. Els teixits
de reserva poden ser fonts o embornals: són fonts quan mobilitzen les seves reserves i les
exporten a altres parts de la planta, i són embornals quan importen els nutrients orgànics.

El pas de la saba de les fonts als embornals s’explica per la hipòtesi del FLUX DE
PRESSIÓ: La saba elaborada sintetitzada a la fulla (font) entre en els tubs cribrosos (floema)
per transport actiu i produeix un augment de concentració. Aquest augment de pressió provoca
la cessió de l’aigua des dels vasos llenyosos (xilema), que s’hi troben paral·lels. L’aigua entra
per osmosi i ajuda en el transport dels nutrients. Aquests són extrets per les cèl·lules que els
necessiten (cèl·lules de l’arrel-embornal), amb la qual cosa disminueix la concentració i llavors,
la major part de l’aigua retorna al xilema.
ALTRES FORMES DE NUTRICIÓ DE LES PLANTES

A més de fer la fotosíntesi, existeixen nombroses plantes que, pel seu entorn o per les
condicions ambientals desfavorables, no posen aconseguir tots els elements que
necessiten. Per aquest motiu, han desenvolupat estratègies que els permeten sobreviure
en aquestes condicions.

L’estratègia de la supervivència més important, relacionada amb la nutrició, és

l’associació, mitjançant la simbiosi, entre plantes i d’altres organismes, com ara els
bacteris i els fongs.
En casos extrems de carència de nutrients, algunes plantes parasiten a d’altres per poder
obtenir-los. I també hi ha plantes capaces de digerir petits animals per obtenir nutrients
que són escassos al medi.

LES PLANTES SIMBIÒTIQUES:

La simbiosi és una forma de relació entre individus de diferents espècies a la qual ambdós
obtenen benefici, si més no durant algun temps. Els exemples més destacats a les plantes
són els rizobis i les micorizes, una associació tan comuna que les plantes que no la tenen
són l’excepció.
 ELS RIZOBIS

Són associacions simbiòtiques de bacteris del gènere Rhizobium, que

s’adhereixen als pèls absorbents de l’arrel de les lleguminoses i penetren fins la
seva part central.
Aquests bacteris fixen el nitrogen atmosfèric i l’hi proporcionen a la planta. A
canvi, els bacteris obtenen matèria orgànica sintetitzada per la planta per realitzar
la respiració cel·lular.
El fet que aquesta associació només l’estableixin les plantes lleguminoses és
perquè les cèl·lules de les seves arrels segreguen unes substàncies que atrauen
aquests bacteris que, alhora, també desprenen substàncies que les lleguminoses
reconeixen i permeten els bacteris penetrar a les seves arrels, on formen uns
nòduls característics.
 MICORIZES

Són associacions d’un fong amb les arrels de moltes plantes terrestres. El
fong desenvolupa la funció que habitualment realitzen els pèls radiculars:
absorbeix aigua i sals minerals del sòl. Per aquest motiu, les micorizes són
importants per l’absorció i transferència de minerals com el fòsfor, el zinc, el
manganès i el coure.
Les micorizes són els fertilitzants naturals que les plantes han utilitzat des de
sempre. L’ús excessiu de fertilitzants i fitosanitaris, la sobreexplotació dels sòls
agrícoles i la desertificació, les estan fent desaparèixer. Actualment, s’ha començat
a obtenir micorizes en laboratoris, amb la finalitat de recuperar-les i reintroduir-les,
per així tornar a les plantes i el sòl l’equilibri natural que han perdut. L’increment
de la productivitat dels cultius tractats amb micorizes varia segons el tipus de
planta, la quantitat de micorizes i el sòl en el qual es sembra.
LES PLANTES PARÀSITES:
Les plantes carnívores són característiques de terrenys àrids i pobres en nitrogen
i d’altres nutrient, i açò les obliga a aconseguir aquests elements, necessaris per a la
fotosíntesi, digerint matèria orgànica del seu entorn, com la que procedeix dels
insectes i d’altres petits vertebrats.
Els animals dels quals s’alimenten aquestes plantes, gràcies al seu alt contingut en
proteïnes i àcids nucleics, aporten molta quantitat de nitrogen, element molt escàs o
que manca totalment en determinats terrenys.
Aquestes plantes són capaces d’absorbir certs nutrients a través de la superfície de les
fulles. Per aquest motiu, les plantes carnívores es caracteritzen per les seves fulles
modificades , a la superfície de les quals hi ha unes glàndules que segreguen nèctar
per atraure els insectes i glàndules amb enzims per digerir-los.
PLANTES PARÀSITES

Les plantes paràsites viuen sobre d’altres plantes en les quals provoquen, en
molts casos, alteracions importants. Són plantes que tenen poca quantitat de
clorofil·la i que, per tant, no poden obtenir de la fotosíntesi tots els nutrients que
necessiten.
Aquests tipus de plantes es divideixen en hemiparàsites i haloparàsites, segons les
substàncies que absorbeixen de la planta hoste, mitjançant uns òrgans xucladors
anomenats haustoris, que introdueixen dins la planta sobre la qual es desenvolupen.
• Les plantes hemiparàsites poden fer la fotosíntesi, tot i que absorbeixen aigua i sals
minerals (saba bruta) de la planta sobre la que viuen, per poder fer el procés. Les
més conegudes són els hepífits, que viuen sobre la tija de l’hoste. El vesc n’és un
exemple.
• Les plantes holoparàsites estan mancades gairebé del tot de clorofil·la, raó per la qual
no fan, en absolut, la fotosíntesi, i absorbeixen saba elaborada de la planta hoste. Dos
exemples són el frare i els cabells d’àngel.
 ELIMINACIÓ DELS PRODUCTES D’EXCRECIÓ: La manca d’aparells excretors en els
vegetals fa que existeixin TEIXITS EXCRETORS I SECRETORS, les cèl·lules dels quals
elaboren determinades substàncies com a resultat de l’activitat metabòlica.

 L’EXCRECIÓ: És l’expulsió de substàncies que no poden ser utilitzades per les plantes (per
exemple: pèrdua de fulles i de l’escorça).

 LA SECRECIÓ: És l’expulsió de substàncies que són útils per a les plantes:

o NÈCTAR: És una solució ensucrada que atreu els insectes que intervenen en la
pol·linització.
o RESINA: És una substància viscosa que defensa la planta (conífera) dels insectes fitòfags i
dels fongs.
o LÀTEX: És una mescla de glúcids, alcaloides, olis, terpens, etc., que com en el cas de la
resina, defensa la planta (lletera o figuera) dels insectes i dels fongs.
 RELACIÓ
La regulació de les activitats fisiològiques d’una planta depèn de nombrosos factors interns i
externs. Entre els factors interns es troben principalment les HORMONES VEGETALS O
FITOHORMONES; entre els externs, la durada del dia i de la nit (FOTOPERIODICITAT), la
temperatura (TERMOPERÍODE).

 HORMONES VEGETALS: Són compostos químics orgànics que, en concentracions baixes,

promouen, inhibeixen o modifiquen la fisiologia i el desenvolupament de les plantes.

 FOTOPERIODICITAT: És la regulació de diferents processos del desenvolupament de la planta

(floració) per la durada relativa del dia i de la nit. En funció del fotoperíode, hi ha plantes: De dia
curt (8-15h, l’arròs, la soia, el tabac, el blat de les índies, el cafè), de dia llarg (15-16h, blat, la
civada, l’espinac) i de dia neutre (la seva floració és independent del fotoperíode, el cotó, el gira-
sol, la patata, la mongeta, la tomàtiga, el cogombre, el pebre, l’espàrrec, el pèsol). El fet que les
plantes puguin detectar els períodes de llum i de foscor és possible gràcies a fotoreceptors
específics, com el fitocrom.

 TERMOPERÍODE: És el període durant el qual succeeix una oscil·lació tèrmica completa, ja sigui
anual, estacional, diària o periòdica, com és l’entrada d’un front fred o càlid. En un termoperíode
distingim dues fases: la termofase positiva, que correspon al període més càlid, i la negativa, que
correspon al més fred. En funció al termoperíode es distingueixen tres tipus de plantes:
termocícliques (adaptades a ambdues termofases, arbres fruiters), paratermocícliques (tenen
teixits actius durant una part de l’època freda de l’any i una part de l’època càlida, cereals
d’hivern) i atermocícliques (plantes que només tenen teixits actius durant la fase càlida o
termoperíode positiu, tomaqueres).
 HORMONES VEGETALS:
Les hormones vegetals regulen tots els processos que controlen el cicle vital
de les plantes, com la floració, la germinació de les llavors, el creixement vegetatiu
i la fecundació i la maduració dels fruits.
Moltes hormones tenen una acció estimulant ( auxines, gibberel·lines i
citocinines), mentre que d’altres tenen un efecte inhibidor (àcid abscísic i l’etilè).
Per aquest motiu, se les considera reguladors químics.

CARACTERÍSTIQUES DE LES HORMONES VEGETALS:

Les hormones vegetals o fitohormones tenen característiques semblants a les
hormones animals, tot i que:
 Són segregades per òrgans no específics.
 Actuen sobre totes les cèl·lules, tot i que la resposta de cada teixit depèn del
seu grau de desenvolupament i de la quantitat d’hormona que rebi. Aquesta
propietat es coneix con especificitat tissular.
AUXINES
GIBBEREL·LINES
CITOCININAS
ETILÈ
 RESPOSTES DE LES PLANTES ALS ESTÍMULS EXTERNS

 TROPISMES: Són moviments de creixement permanent d’organismes o òrgans fixos

que impliquen la curvitat de les plantes com a resposta a un estímul extern unilateral.
Els tropismes són respostes irreversibles i lentes, que poden ser d’apropament
(tropisme positiu) o d’allunyament (tropisme negatiu) de l’estímul que els produeix.

TIPUS:
 FOTOTROPISME: Resposta de la planta a una variació de llum. Es manifesta per una
curvitat de la planta orientada cap a aquesta. L’hormona capaç de produir aquest efecte és
l’AUXINA. En les tiges, el fototropisme és positiu, i en les arrels, negatiu.
 HIDROTROPISME: Resposta de la planta a un estímul l’origen del qual és l’aigua. Les
arrels presenten hidrotropisme positiu.
 TIGMOTROPISME: Resposta a estímuls provinents del tacte. Les plantes enfiladisses es
cargolen al voltant del cos de contacte.
 QUIMIOTROPISME: Resposta de les plantes davant la presència de substàncies
químiques. Les arrels presenten quimiotropisme positiu o negatiu depenent del tipus de
substància o de la concentració d’aquesta.
 GRAVITROPISME o GEOTROPISME: Resposta a estímuls d’origen gravitatori. Les tiges
tenen un geotropisme negatiu, i les arrels, positiu.
 NÀSTIES: Són moviments de les plantes la resposta de les quals no ve
determinada per la direcció de l’estímul. Les nàsties són canvis ràpids i
reversibles que poden estar causats per diferents tipus d’estímuls: la llum, la
temperatura, el contacte, etc.
TIPUS:
 FONONÀSTIES i TERMONÀSTIES: Són respostes pròpies d’estructures florals (pètals) davant
d’estímuls de so i de calor ambiental.
 HAPTONÀSTIES: Són moviments que es donen per canvis en la turgència de les cèl·lules
produïts per estímuls de fricció en les fulles d’algunes plantes. Presenten aquest tipus de resposta
la mimosa que, quan es toca, adquireix l’aspecte musti, i les plantes carnívores, que en respondre
a estímuls de fregament, capturen els insectes, base de la seva alimentació.
 REPRODUCCIÓ
Les plantes presenten dos tipus de reproducció: La ASEXUAL (o vegetativa) i la SEXUAL (o
generativa).
 REPRODUCCIÓ ASEXUAL: Consisteix en l’obtenció d’una planta genèticament idèntica a la planta
original, o clònica, a partir d’un tros d’aquesta o d’una arrel, com passa amb algunes dicotiledònies.
Implica només un progenitor, no existeix fusió de gàmetes. Estructures implicades a la reproducció
asexual:
o RIZOMES: Són tiges subterrànies horitzontals carnoses o no. Gingebre, falgueres, bambú.
o TUBERCLES: Són tiges subterrànies amb els extrems engruixits, que serveixen per a emmagatzemar-hi aliments. Patata,
moniato.
o BULBS: Són gemmes subterrànies modificades formades per una tija curta a la qual s’uneixen fulles carnoses
d’emmagatzemament. Tulipa, ceba, narcís.
o ESTOLONS: Són tiges que es disposen horitzontalment sobre el sòl. En tota la seva longitud es desenvolupen gemmes,
cada una de les quals dóna lloc a un nou sistema aeri que arrela en el sòl. Maduixa, heura.
o CORMS: Són tiges subterrànies molt curtes que, exteriorment, semblen bulbs. Són típics dels gladiols i el safrà.
 La majoria de les plantes d’interior i alguns arbres es reprodueixen asexualment mitjançant el procés de la
FRAGMENTACIÓ, a partir de parts o fragments de la planta inicial anomenats esqueixos. En altres casos, com la patata,
es pren un fragment de la tija i es trosseja, i de cada part es regenera una nova planta. Una varietat d’aquest mètode
consisteix a empeltar una branqueta o brot d’una planta a la tija d’una altra, que es fa servir com a peu.
 REPRODUCCIÓ SEXUAL: Implica la intervenció de dos individus, cada un dels quals aporta un
gàmeta. Els receptacles on es formen els gàmetes s’anomenen gametangis, els gametangis
femenins reben el nom d’OOGONI (i en briòfits i pteridòfits - ARQUEGONIS); els masculins són els
ESPERMATOGONIS (en briòfits i pteridòfits – ANTERIDIS). El principal avantatge de la reproducció
sexual és que permet la variabilitat genètica i la supervivència dels millors adaptats al medi.
 REPRODUCCIÓ EN BRIÒFITS
 Els briòfits són plantes sense llavors, no vasculars. Per al seu creixement i reproducció
necessiten un ambient humit. Una de les característiques més importants d’aquestes plantes és que,
durant el seu cicle vital, s’alternen individus haploides, formats a partir de les espores, i individus
diploides, originats mitjançant la fusió de gàmetes. Aquest tipus de cicles s’anomenen haplodiploides,
i el tipus de de reproducció rep el nom d’alternança de generacions.
 REPRODUCCIÓ EN PTERIDÒFITS
 Els pteridòfits són plantes sense llavors, que tenen arrel, tija i fulles, i sistemes vasculars que
transporten aigua, minerals i els aliments. Els pteridòfits més abundants actualment són les
falgueres. El seu cicle biològic presenta una alternança de generacions en la qual la fase
predominant és l'esporòfit. Tot i que les falgueres són plantes més evolucionades que les molses,
encara depenen de l’aigua per a la fecundació, i per aquesta raó viuen a llocs humits.
REPRODUCCIÓ EN PLANTES AMB LLAVORS
 Les plantes amb llavors són les que més èxit han assolit en el medi terrestre i que han
estat capaces de colonitzar tots els hàbitats, atès que no depenen de l’aigua per a
realitzar la fecundació. Posseeixen un cicle biològic amb alternança de generacions, en
el qual la fase dominant és l’esporòfit diploide, el gametòfit haploide es redueix a un petit
número de cèl·lules allotjades als teixits de l’esporòfit. Els fílums més representatius de
les plantes amb llavors són les gimnospermes (o coníferes: pins, avets,...) i les
angiospermes (plantes amb flors).
 Les gimnospermes posseeixen cons masculins i femenins, on es formen les espores.
 Els cons femenins, les pinyes, solen desenvolupar-se a les branques superiors, aïllats o agrupats.
Són d’una mida major que els masculins i estan formats per bràctees situades en espiral al voltant
d’un eix, formant una inflorescència anomenada estròbil. A la pinya s’origina per meiosi, una
macròspora haploide, que es divideix per mitosi i forma un gametòfit femení, dins del qual es
diferencia l’arquegoni (estructura on es forma el gàmeta femení, l’oosfera).
 Els cons masculins estan formats per estams modificats al voltant d’un eix. S’hi originen nombroses
micròspores haploides que, transportades pel vent, arriben al con femení. Allà, cada espora es
transforma en un gametòfit masculí que, en desenvolupar el tub pol·línic, origina al seu interior, per
mitosi, dos gàmetes masculins. A través del tub pol·línic, els gàmetes masculins arriben fins a l’òvul.
Un dels gàmetes masculins s’uneix a l’oosfera per formar l’embrió. Aquest, junt amb substàncies
nutritives, es desprèn com una llavor alada.
 En les angiospermes, la funció reproductora es localitza en un òrgan anomenat
FLOR, en el qual es reuneixen els òrgans sexuals i que tenen com a funció
principal dur a terme el procés reproductor.
Estructura de la flor:
Les peces florals poden ser fèrtils o estèrils:

 PECES ESTÈRILS:
o SÈPALS: El conjunt d’aquests constitueix el CALZE. Normalment, els sèpals són
verds, encara que poden presentar colors.
o PÈTALS: El conjunt d’aquests constitueix la COROL·LA. Són amples, plans i prims, i
solen tenir color vius, amb l’objectiu d’atreure els animals que n’assegurin la
pol·linització.
El calze i la corol·la formen el PERIANT o verticils protectors de la flor.

 PECES FÈRTILS O SEXUALS:

o ANDROCEU: És l’òrgan sexual masculí de la flor. Està format pels ESTAMS. Cada
estam consta d’un FILAMENT i una part eixamplada terminal, l’ANTERA. Per regla
general, l’antera es divideix en dues unitats anomenades TEQUES. Cada teca té un
parell de SACS POL·LÍNICS, que contenen nombroses cèl·lules mare o
microsporòcits. Cada una d’aquestes cèl·lules pateix meiosi i origina quatre cèl·lules o
micròspores que, en madurar, formen els grans de pol·len (gametòfit masculí). Aquests
estan formats per una cèl·lula amb dos nuclis: El vegetatiu (forma el tub pol·línic) i el
generatiu (gàmeta masculí).
o GINECEU: És l’òrgan sexual femení. Es compon d’un o diversos CARPELS. Tenen
forma de botella i s’hi distingeixen tres parts:
 OVARI: És la part més eixamplada situada en la base. En el seu interior es troben els òvuls
on es desenvolupa el gametòfit femení. Cada òvul està constituït per una massa complexa,
anomenada NUCEL·LA, envoltada per dos teguments, que deixen un orifici, el MICRÒPIL.
Dins de la nucel·la es forma la cèl·lula mare (megasporòcit), de la qual, per meiosi,
sorgeixen quatre megàspores; d’aquestes, tres es desintegren i la quarta, la CÈL·LULA
MARE DEL SAC EMBRIONARI, es divideix i dóna lloc a vuit nuclis que se situen: al costat
del micròpil, l’OOSFERA, amb una CÈL·LULA SINÈRGIDA a cada costat; a l’extrem oposat,
tres CÈL·LULES ANTÍPODES, i en el centre, dos NUCLIS POLARS.
 ESTIL: És una porció en forma de tub que comunica l’estigma amb l’ovari.
 ESTIGMA: És l’obertura on es disposen els grans de pol·len.
 LA POL·LINITZACIÓ
La pol·linització és el procés pel qual els grans de pol·len es traslladen des
dels sacs pol·línics fins als estigmes, que contenen les oosferes. Si la
pol·linització es realitza entre flors de la mateixa planta, es denomina
autopol·linització, i si es duu a terme entre dues plantes diferents, però de la
mateixa espècie, es denomina pol·linització encreuada.
La pol·linització encreuada és la més freqüent i produeix major variabilitat
genètica, fet que resulta avantatjós per al conjunt de l’espècie. En aquesta
pol·linització, el transport dels grans de pol·len es pot dur a terme per mitjans
diferents, i en funció d’aquests pot ser:
o ANEMÒFILA: Els grans de pol·len són transportats pel vent.
o ZOÒFILA: La duen a terme insectes i, a vegades ocells, ratapinyades i
sargantanes.
o HIDRÒFILA: Els grans de pol·len són transportats per l’aigua.
 LA FECUNDACIÓ
Un cop que el gra de pol·len ha assolit l’estigma, comença a germinar, i emet una
projecció citoplasmàtica anomenada TUB POL·LÍNIC. Després de la germinació, en el
gra de pol·len es diferencien dos gàmetes masculins que baixen pel tub pol·línic fins a
arribar a l’oosfera, on es produeix la FECUNDACIÓ.
En les angiospermes es produeix una fecundació doble, és a dir, un dels nuclis
espermàtics es fusiona amb l’ovocèl·lula i origina el zigot, mentre que l’altre es fusiona
amb els dos nuclis polars dels sac embrionari i origina un nucli triploide que, per divisions
posteriors, donarà pas a un teixit de nutrició anomenat ENDOSPERMA.
 FORMACIÓ DE L’EMBRIÓ
Després de la fecundació, s’inicia la formació de la llavor amb el
desenvolupament de l’embrió, dels teixits de reserva i de les cobertes externes.
A partir del zigot, es produeix una primera divisió mitòtica, que donarà pas
a dues cèl·lules: La cèl·lula inferior i la cèl·lula superior.
La cèl·lula inferior: Situada de cap al micròpil se transforma en un suspensori, que
té la funció de fixar l’embrió i ajudar en la captació de nutrients des de l’endosperma.
 La cèl·lula superior: Donarà pas a l’embrió. Les cèl·lules es comencen a
transformar en teixits especialitzats i, en el cas de les dicotiledònies, es formen dos
cotiledons i l’embrió adquireix forma de cor.
 ELS FRUITS
Després de la fecundació, l’ovari pateix una sèrie de transformacions que originen els fruits.
El fruit és un òrgan vegetal que, després de diversos processos de desenvolupament i de
transformació enclou llavors que, posteriorment, es dispersen de manera aïllada o associades
amb aquest.

DISPERSIÓ DELS FRUITS: Els mecanismes de dispersió dels fruits són molt similars als de la
pol·linització.
 DISPERSIÓ AUTÒCORA (per autodispersió). Quan el fruit madura, exerceix pressió sobre
l’embolcall que l’enclou fins que esclata i les llavors surten disparades en diverses direccions.
 DISPERSIÓ HIDRÒCORA (per mitjà de l’aigua). És el vehicle de transport a llargues
distàncies, i amb llavors i fruits que poden surar.
 DISPERSIÓ ANEMÒCORA (per mitjà del vent). Algunes llavors poden ser traslladades pel
vent amb facilitat, a causa que posseeixen un òrgan plomós que funciona com un
paracaiguda.
 DISPERSIÓ ZOÒCORA (per mitjà d’animals). Els fruits comestibles són ingerits per animals i
escampats per la femta a llarga distància. Les llavors d’aquest fruits no són atacades pels
sucs de l’aparell digestiu. En altres casos, els fruits no són comestibles però tenen ganxos
que s’adhereixen al pèl dels animals i se’n desprenen en un altre indret.
 GERMINACIÓ DE LA LLAVOR
L’òvul fecundat es transforma en una LLAVOR i simultàniament, l’ovari pateix una sèrie de
transformacions que originen el FRUIT.
La llavor germina quan cau al sòl, i hi pot romandre en estat de vida latent fins que les
condicions ambientals són adequades per al seu desenvolupament.
Al principi, és necessari que les llavors absorbeixin aigua i, a continuació, l’embrió, utilitzant les
reserves nutritives dels cotiledons, prossegueix el seu creixement. Un cop trencats els
teguments més externs, surten a l’exterior la radícula i la tigeta amb gèmmula. La radícula forma
l’arrel principal i, quan surten els pèls absorbents, inicia la presa d’aigua i de les substàncies
minerals. De la mateixa manera, les primeres fulles iniciaran la funció fotosintètica.