FRIEDRICH NIETZSCHE (1844-1900)

Breus dades biogràfiques

Neix a Röken (a prop de Leipzig).
Educat en ambient religiós, avis i pare pastors
protestants.
Pare mort quan ell tenia 4 anys.
Va iniciar estudis de teologia però es va
apassionar per la filologia clàssica.
Catedràtic extraordinari amb 24 anys.
10 anys dedicat a l’ensenyament però ho deixa
per greus problemes de salut. Li atorguen una
pensió modesta.
Entre 1879 i 1889 es dedica a viatjar per Europa
(Itàlia i sud de França sobretot). Període molt
productiu.
1889, símptomes de demència, ingressat al
psiquiàtric de Basilea.
La mare i després la germana se n’ocupen fins la
mort.
 Context històric i filosòfic
Un referent anterior podria ser Heràclit d’Efes (544-
484 aC): estil aforístic, desig de no ser entès per a
tothom i la idea de l’Ésser com esdevenir.
Forma part del corrent anomenat vitalisme: contrari a
l’optimisme en les possibilitats de la raó.
La raó és incapaç de comprendre la vida.
Per això cal fer servir les metàfores i l’art.
La raó no és superior a les emocions o els sentiments.
Recull influències del Romanticisme alemany, la
filosofia d’Arthur Schopenhauer (1788-186), la
música wagneriana i l’evolucionisme de Charles
Darwin (1809-1882).
Presenta les idees amb un estil aforístic (potser
per problemes de vista?).
L’aforisme és una frase o un paràgraf curt on
s’exposa una idea aparentment contradictòria.
La intenció és provocar un efecte en el lector,
provocar-lo a pensar a través d’una metàfora.
El mètode de la filosòfica de Nietzsche és la genealogia.
S’investiga l’origen i l’evolució de les idees filosòfiques
en el seu context històric i cultural.
S’analitzen raons psicològiques i pulsions ocultes que
mouen a canviar el sentit de les idees.
Resultat: darrera dels diferents conceptes filosòfics
sempre s’amaga el contrari d’allò que diuen que
pretenen expressar.
Rere la idea de veritat, el desig de mentir; rere la idea
de justícia, el fet de voler imposar la pròpia voluntat,
etc.
 La filosofia del martell (I): la concepció del
coneixement i la veritat
Quina és la millor manera de captar i expressar la
vida?

Què és la realitat? La vida.

Quina és la millor manera de comprendre-la? L’art.
Buscant un exemple d’una cultura que hagi estat
capaç de comprendre la vida, Nietzsche el troba a
la Grècia antiga, en l'obra d’art de la tragèdia
grega (Naixement de la tragèdia, 1871).
 En la tragèdia hi veu la fusió de dues forces o
instints que lluiten entre si i mantenen un
equilibri dinàmic.
D’una banda l’apol·lini, la vida individualitzada
(bios). Apol·lo és el déu de la bellesa, la llum, la
mesura, l’ordre i el límit, la civilització.
De l’altra, el dionisíac, la vida com a fons
originari, indeterminat i indestructible. Dionís és
el déu del vi i de la nit, la desmesura, el
desordre, el que és il·limitat, la música,
l’embriaguesa.
Segons Nietzsche, amb l’art de la tragèdia els
grecs van saber enfrontar l’absurditat de
l’existència.
No neguen la vida ni els aspectes obscurs i
terribles de l’existència. La vida és creació i
destrucció continua del món.
A partir d’Eurípides i Sòcrates, comença la
decadència.
Per què amb Sòcrates s’inicia la decadència de la saviesa
tràgica?

En l’origen la tragèdia grega és pura contemplació

estètica. L’espectador allibera emocions compartint les
vivències tràgiques dels personatges (catarsi), amb un
alt grau d’indeterminació moral.
Eurípides introdueix en la tragèdia el debat d’idees,
l’argumentació, el que Nietzsche anomena la malaltia de
la raó.
No n’hi ha prou de sentir, s’ha de saber. L’optimisme
racionalista, que nega els aspectes de la vida que no
pot comprendre.
Sòcrates (469-399) és el personatge central i el
protagonista de la decadència del sentit tràgic.
Inventa l’home teòric que ho concep tot com
racional.
Per a Nietzsche, darrera d’aquest instint socràtic
de convertir-ho tot en cosa pensable s’amaga la
por a la mort.
Aquí comença la història d’un error que
presideix la història de la cultura occidental fins
a acabar en el nihilisme contemporani.
Quin és el fonament de la nostra manera de
concebre el coneixement?

El coneixement humà depèn de la manera de ser

en el món dels individus.
L’home artístic: intuïtiu, busca la plenitud vital i vol
fer de la vida una obra d’art. Alegria i innocència.
L’home teòric: es preocupa de sobreviure fins i tot
a costa de no viure la vida, busca prevenir, la
seguretat, no arrisca. Fa servir conceptes i
abstraccions.
Cal reflexionar sobre els usos del llenguatge i el valor
donat a les paraules.
L’home artístic utilitza el llenguatge de manera
intuïtiva, metafòrica, evocant una experiència única.
L’home racional utilitza el llenguatge de manera
conceptual. El concepte s’obté per abstracció i
generalització. Però l’abstracció és subjectiva, parcial
i arbitrària.
I llavors es generalitza. S’inventa una paraula que ha
de servir de manera universal per a totes les coses o
vivències que posseeixen uns trets comuns.
El concepte només designa una part de la
realitat i oblida la resta d’aspectes que la
formen.
Els conceptes són una expressió pobra de la
realitat (vida).
Es fan servir per preveure, comunicar-nos i
evitar la guerra de tots contra tots.
I així neix el concepte de veritat, una veritat que
és una ficció perquè ja hem vist com s’ha
construït.
Amb el pas del temps, acabem oblidant que
hem estat els humans els que hem inventat les
veritats, i les acabem considerant objectives.
Sòcrates inici quest camí fent ús dels conceptes.
Plató objectiva els conceptes i els converteix en
essències (món de les idees).
Aquesta manera d’entendre el coneixement
comporta una manera d’entendre la realitat.
Per a Nietzsche, tot coneixement és parcial i
subjectiu. No hi ha una única percepció vàlida
del món, ni cap essència de les coses.
La idea de veritat és una simple convenció
humana.
L’error de Sòcrates va ser substituir la forma
intuïtiva de comprensió de la vida per la
conceptual (discurs racional).
La filosofia del martell (II): la concepció de la
realitat i l’Ésser
Quin ha estat l’error fonamental de la metafísica
tradicional?

Duplicar la realitat: món verdader i món aparent.

Món verdader: l’Ésser, únic, immutable, etern,
intemporal. Format per essències i accessible a la raó.
Món aparent: l’esdevenir, múltiple, canviant,
transitori... Fenòmens experimentats a través dels
sentits.
El suposat “món verdader” és per a Nietzsche
una ficció de la raó.
Només existeix una realitat, la que capten a
través dels sentits, en l’espai i el temps: la vida.
Quina ha esta la genealogia de la “filosofia de l’Ésser”?

Tot comença amb Sòcrates (la història d’un error) i el

seu racionalisme malaltís.
Plató segueix amb el “transmón” de les idees.
El cristianisme vulgaritza les idees platòniques
(platonisme pel poble). La vida és un trànsit de dolor
per aconseguir la vida verdadera.
Kant en fa una versió il·lustrada, positivista, científica.
I així acabem en el nihilisme contemporani. Esdevenim
incapaços d’acceptar la vida des d’un sentit tràgic.
 Textos

Sobre veritat i mentida en sentit extramoral.

Secció 1
 La filosofia del martell (III): la concepció de
la moral, del bé i del mal
Nietzsche qüestiona l’objectivitat dels valors de
la moral judeocristiana.
Analitza com bo/dolent en sentit original es
converteix en bo/malvat amb el cristianisme.
Mètode d’anàlisi, la genealogia.
Quin és l’origen dels valors morals?

Segons N., la qualificació moral dels valors s’ha

d’aplicar a éssers humans i no pas a accions.
Perquè el sistema de valors és un reflex dels
instints que dominen la vida.
La vida s’entén com purament orgànica, com
una força expansiva i invasiva, sense valor
moral.
El valor d’una moral dependrà de si està d’acord
o no amb aquesta manera d’expressar-se la vida.
Quin era el sentit original dels valors morals?

Tornem a la Grècia clàssica. Bo eren els trets

característics de l’home noble, aristocràtic, que
acceptava la vida com un joc tràgic.
Virtut està associada a força vital.
Dolent, en canvi, designava el dèbil i malaltís.
Aquest era considerat inferior i vulgar.

Això genera dos sistemes de valors: la moral dels

senyors i la moral de l’esclau.
Quins sistemes de valor existien originàriament?

Moral del senyor: fort, dominador, veraç, individualista,

afirma la jerarquia... Valors: arrogància, activitat, fe en
si mateix, falta de compassió i simpatia...

Moral de l'esclau: temor a la pròpia vida, busca

seguretat, evita la lluita, dèbil, vulgar, malaltís, gregari,
mentider, voluntat d’igualtat. Bo és el que fa més
suportable la vida. Valors: compassió, humilitat,
resignació, obediència, renúncia, amor al proïsme.
Moral reactiva.
Quins valors dominen la cultura europea actual?

Els de la moral de l’esclau. Es busca afeblir i

anul·lar l’individu i es considera bo allò que
beneficia la col·lectivitat.
La història de la cultura occidental és la del
progressiu ascens d’aquests valors, ha significat
la rebel·lió dels esclau en la moral, una malaltia
de la vida
Com s’ha produït aquesta rebel·lió dels esclaus en la
moral?

És una lluita per aconseguir el poder.

Els senyors representen els valors del cos. Els sacerdots,
s’inventen l’esperit.
Els sacerdots son una degeneració i l’antítesi dels
senyors. Incuben ressentiment, odi i desig de venjança
contra el que és superior.
El judaisme representa el geni del rancor, que inverteix
els valors de la moral del senyor. I així el que eren
misèries ara són virtuts (obediència, renúncia,
humilitat...).
Així es produeix la inversió de valors bo/dolent
per bo/malvat. El bo de la moral dels senyors és
ara el malvat en la moral dels esclaus.
El cristianisme consuma la transvaloració.
Aquesta no és la religió de l’amor sinó de l’odi a
la vida.
La Il·lustració secularitza els valors cristians, com
també els moviments socials (igualtat,
compassió...)
Què haurem de fer davant d’aquesta situació?

Els forts ha estat vençuts, els dèbils han imposat

la seva moral que és un verí per la vida, que crea
la mala consciència i arracona els instints.
No hi ha altra solució que retornar a l’origen i
transvalorar tots els valors judeocristians.
 Textos
Més enllà del bé i del mal
Seccions 21, 56 i 260

La genealogia de la moral. Primera part.

Seccions 10 i 11

La genealogia de la moral. Segona part.

Secció 24

La genealogia de la moral. Tercera part.

Seccions 11, 12 i 13

Aurora. Secció 132

La proposta nietzscheana (I): la mort de Deú
i el nihilisme
Alternatives? El superhome, la mort de Déu, la
voluntat de poder, l’etern retorn.

La mort de Déu, “La gaia ciència”, ja ha passat

però ningú en té consciència: Déu ha mort i
nosaltres hem estat els seus assassins.

Què representa “Déu”?

Déu és una concepció de la realitat construïda des de
l’optimisme racionalista, que menystenia els sentits i
inventava un “transmón” construït a partir d’una
“catedral de conceptes” buits. Anava contra la vida.
Déu ha mort i amb ell tota objectivitat i transcendència.
Llavors és un perill l’últim home que sap que Déu ha
mort i s’abandona a l’ateisme superficial i a la
indiferència moral (nihilisme passiu). Viu angoixat,
incapaç de crear nous valors i un nou sentit.
Aquella moral i metafísica inventada per fer més
suportable l’existència (idealisme) ha acabat reduint
l’ésser humà al no-res (nihilisme).
 Text
La gaia ciència. Secció 125
La proposta nietzscheana (II): l’adveniment
del superhome
El superhome significa la superació de l’home,
és una història de futur i per arribar-hi cal
practicar la “filosofia del martell”.
El procés el descriu a través de les tres
transformacions.
Primer, l’esperit s’ha transformat en camell,
inclinat davant l’omnipotència de Déu i la llei
moral. Representa la submissió, la moral hostil a
la vida, com el cristianisme.
Després el camell es transforma en lleó, es
rebel·la, busca la seva llibertat, substitueix el
deure pel voler, és el filòsof del martell.
Finalment, el lleó es transforma en nen. Lliure del
tot, projecta nous valors. Concep l’existència com
una aventura i un joc innocent. El nen representa
l’esperit lliure i creador propi del superhome.
El superhome posseeix la innocència, crea,
accepta el temps i la caducitat, exercita la
voluntat de poder.
 Text
Així va parlar Zaratustra. Primera part. Pròleg

Així va parlar Zaratustra. Segona part. Secció

XXIV
La proposta nietzscheana (III): la voluntat
de poder i la veritat com a perspectiva
Per a Nietzsche, l’ésser és esdevenir i el seu
coneixement, perspectiva.
L’ésser és interpretació que es fa des dels instints quan
es contempla un fet.
Els fets són formes buides que cadascú s’encarrega
d’omplir (de donar-hi sentit).
Un mateix fet (accident a la cantonada) variarà de
sentit segons l’individu que l’observa.
La realitat es constitueix en perspectiva, que depèn de
cada individu, els seus instints i el moment concret
que viu.
La veritat? Tota perspectiva és parcial,
subjectiva.

Error: cap perspectiva és la certa.

El valor d’una perspectiva en concret està

determinat per si potencia la vida o a l’inrevés.
(no al simple relativisme).
La proposta nietzscheana (IV): l’etern retorn

Nietzsche proposa una concepció circular del temps,

no lineal amb passat-present-futur.
Tot ja ha existit i tornarà a ser.
Tot torna, la grandesa i també la misèria.
En l’instant rau el centre de gravetat de l’existència.
“En cada cosa finita i única brilla l’eternitat de
l’univers”.
Aposta per “l’amor fati”. Cal estimar la vida de
manera que estiguis disposat a tornar-la a viure de
manera idèntica.
 Text
La gaia ciència. Secció 342