GEOGRAFIA

2n BAT

SOSTENIBILITAT I MEDI AMBIENT

1. SOSTENIBILITAT
La sostenibilitat és un concepte econòmic,
social i ecològic complex entorn de les
relacions entre les societats i el medi
ambient.
L‘Informe Bruntland de 1987 ho defineix
com: “satisfer les necessitats de la generació
actual sense comprometre la capacitat per
satisfer les necessitats de les generacions
futures.” Així, l’objectiu és organitzar
l'activitat humana de manera que la societat
sigui capaç de proveir-se al mateix temps
que es mantenen la biodiversitat i els
ecosistemes naturals indefinidament, sense
posar en perill els recursos de demà.
Els recursos naturals que necessita la
humanitat provenen de la Terra, però no són
il·limitats; el planeta és un territori limitat, i
les dimensions i recursos son finits. Per això
cal garantir la sostenibilitat dels recursos. És
essencial que la humanitat sigui capaç de
mantenir les condicions mediambientals
òptimes per garantir la supervivència
humana i la de la resta d’espècies, en un
equilibri ecològic global.
 1.1 Desenvolupament
Sostenible: La sostenibilitat, i
el desenvolupament sostenible,
per definició inclou sempre
obligatòriament els tres àmbits:
Sostenibilitat mediambiental,
promoció de producció
energètica no contaminant i
considerar la producció de béns
com a part integrant del medi;
Sostenibilitat econòmica,
inclusió de despeses ambientals
en qualsevol procés de
producció, preveient
aprofitament i reciclatge;
Sostenibilitat social, producció
no basada en generar pobresa i
desigualtat social.

La política és l'eina que permet manipular i controlar les tres variables. Les opcions
polítiques poden ser més o menys sostenibles segons ideologia, decisions i actes dels
dirigents que les duen a terme. La sostenibilitat és un tipus de política econòmica, social i
ambiental integrades.
 2. LA PETJADA
ECOLÒGICA

2.1 La petjada o empremta

ecològica, és un concepte que
sintetitza l'impacte de l'activitat
humana sobre el medi
mitjançant un valor de
superfície, expressant les
hectàrees de terreny que és
necessari cultivar per proveir
d‘aliments, habitatge, escalf,
desplaçament i consum de
productes a una persona. El seu
objectiu fonamental és avaluar
l'impacte sobre el planeta d'un
determinat mode de vida i,
consegüentment, del seu grau
de sostenibilitat.
L’empremta ecològica es mesura en unitats de superfície,
normalment en hectàrees (ha). Per comparar l'empremta de
diferents països, s'usa l'anomenada hectàrea global (hag),
que representa una hectàrea de terra amb la productivitat
mitjana al món. La petjada ecològica d’una persona nascuda
a qualsevol ciutat del món ric és l’equivalent a 40 persones
d’ un país pobre.

Bàsicament la petjada ecològica té en

compte aquests aspectes: Urbanització,
hectàrees (ha.) usades per a urbanitzar,
generar infraestructures i centres de
treball; Agricultura, ha. necessàries x
proporcionar aliment vegetal;
Ramaderia, ha. de pastures x alimentar
el bestiar; Pesca, superfície marina
necessària x a produir peix consumit;
Forestal, extensió de boscos pels
productes d'origen forestal; Diòxid de
carboni, ha. de bosc x compensar
el CO2 que provoca el nostre consum.
2.2 Biocapacitat,  és la
capacitat que té la Terra de
tornar a regenerar un element.
Globalment, la biocapacitat del
planeta per cada habitant el
2010 s’ha estimat en 1’8 hag.
Deute ecològic és la diferència entre biocapacitat i
petjada ecològica; té signe positiu si l'empremta és
menor que la biocapacitat, això és sostenible. El signe
negatiu indica necessitats pel consum majors que la
capacitat de l'entorn x produir la matèria primera, no és
sostenible. En conjunt, en 2010 la humanitat utilitza en 1
any el que produiria anualment en 1’5 planetes Terra.
 3. FENÒMENS NATURALS

3.1 Fenòmens i riscos naturals. El medi

natural és dinàmic, està sotmès a una
evolució constant, i subjecte a fenòmens de
magnitud molt variable; alguns són gairebé
inapreciables per les persones: erosió, brisa,
desgel, marees...; i altres són violents:
ventades, allaus, erupcions volcàniques,
tsunamis, terratrèmols… Aquests darrers
comporten riscos considerables. Per
considerar que els fenòmens naturals són
riscos, han d’estar associats a la presència
humana, afectar potencialment a persones
o béns personals; si són molt importants
parlem de desastres naturals, catàstrofes i
calamitats.
3.2 Riscos antròpics. A més dels riscos
associats a fenòmens naturals també
existeixen els riscos antròpics, propis de les
activitats humanes. Les persones vivim en
societat i modifiquem cada cop més el medi
natural. Els danys provocats pels fenòmens
naturals es poden agreujar com a
conseqüència de: a) modificació de les
condicions del medi natural. b) planificació
deficient dels assentaments humans i c)
actuacions negligents. Les causes dels riscos
antròpics són les activitats de les societats;
que poden ser d’origen tecnològic -els que
generen més riscos pel medi i les persones-
com accidents en activitats productives
(mineria, indústria, transport de
mercaderies perilloses, producció d’energia
nuclear...); o associats a fenòmens naturals
(incendis o inundacions provocades...), o
altres diversos (accidents de trànsit,
esfondrament d’edificis…).
3.3 Riscos
ambientals.
Sovint es fa
servir el
concepte de risc
ambiental, que
comprèn tant els
riscos d’origen
natural com els
antròpics i els de
caràcter mixt.

Els factors que caracteritzen els riscos ambientals són:

Magnitud, Dimensió i intensitat del fenomen.
Freqüència, Nombre de vegades que es produeix un fenomen en un cert període
de temps.
Perillositat: És la probabilitat que es produeixi un fenomen d’ una certa extensió,
intensitat i durada amb conseqüències negatives.
Exposició: Nombre total de persones que estan sotmeses a un determinat risc.
Vulnerabilitat: Percentatge de persones o de béns que poden ser danyats per un
fenomen respecte al total de la població exposada.
3.4 Prevenció dels riscos ambientals.
La prevenció de riscos és la tècnica que
permet el reconeixement, avaluació i
control del risc. A partir d’aquí, es
prenen un conjunt de mesures amb
anticipació per tal d’evitar o disminuir
els efectes. Quan malgrat tot es
desencadenen, miren de pal·liar els
danys produïts. La prevenció es basa
en l’adopció de mesures abans, durant
i després que es produeixin els
fenòmens.
Poden ser mesures de
Predicció, anticipant el
fenomen amb més o menys
antelació basant-se en
l’estudi sistemàtic i la
repetició, causes i
conseqüències d’aquest; de
Recuperació, accions
desplegades per retornar
les persones i els béns a la
situació prèvia al fenomen
o similar a aquesta;
Posteriors; estudiant els
episodis una vegada han
succeït i elaborant
documents que recullen les
experiències i n’extreuen
conclusions útils; de
sensibilització, educant el
comportament individual i
social de les persones
davant els riscos.
 4. RISCOS
AMBIENTALS
A
CATALUNYA

4.1 Riscos per

fenòmens naturals. A
Catalunya hi ha riscos
relacionats amb
condicions
meteorològiques,
com aiguats, nevades,
pedregades,
temporals de vent; i
riscos relacionats amb
condicions
geològiques, com
esllavissaments, allaus
o terratrèmols.
4.2 Riscos antròpics. A Catalunya
els principals riscos antròpics són
els incendis forestals, que depenen
en gran part d’unes condicions
geogràfiques determinades, i els
accidents en instal·lacions
productives i en el transport de
mercaderies perilloses.
4.3 La prevenció de Riscos.
A Catalunya existeix un
conjunt de plans especials
per a la prevenció de riscos:
INUNCAT(inundacions),
NEUCAT(neu),
SISMICAT(terratrèmols),
INFOCAT(incendis),
PLASEQTA(emergència
sector químic),
TRANSCAT(transport de
mercaderies perilloses),
PENTA(emergència
nuclear).
5. RISCOS
AMBIENTALS A
ESPANYA
5.1 Riscos per fenòmens naturals. A
Espanya els principals riscos relacionats
amb condicions meteorològiques són:
inundacions, la sequera i la
desertització; mentre que els riscos
relacionats amb condicions geològiques,
són els terratrèmols i erupcions.
 5.2 Riscos antròpics. Les
activitats humanes què
més riscos generen són la
industria, mineria i
transport i manipulació de
materials radioactius.
5.3 Gestió dels riscos. La Unió Europea ha impulsat una
gestió integrada dels riscos ambientals que inclou la
prevenció i l’actuació; la gestió dels riscos es fa per
L’AGÈNCIA EUROPEA DEL MEDI AMBIENT.
 6. IMPACTE
AMBIENTAL

6.1 Impactes ambientals i crisi ecològica.

La regeneració dels ecosistemes és limitada,
i l’impacte ambiental per l’acció humana ha
augmentat pel creixement de la població i
la capacitat de transformació del medi; fins
al punt d’una crisi ecològica global.
Entre els impactes que poden agreujar la
crisi ecològica global destaquen els següents:
a)L’augment de la temperatura de
l’atmosfera,
b) la producció massiva de residus,
c) la dispersió de materials plàstics,
d) l’esgotament dels recursos naturals i
e) la pèrdua d’espais naturals.
6.2 Desigualtats socials i medi
ambient. Les desigualtats socials
també incideixen en una major
exposició de la població dels
països subdesenvolupats als
desastres naturals. Els refugiats
del medi ambient o Eco-
refugiats, són les persones
forçades a desplaçar-se a causa
de sequeres, inundacions o
epidèmies.
Als països subdesenvolupats
s’arriba a casos extrems, les
diferències es veuen en àmbits
tan bàsics com: Disponibilitat
d’aigua potable, Nutrició, Higiene,
Accés a l’educació, Accés a la
sanitat i Condicions de treball.
La degradació del medi ambient
també contribueix al
deteriorament de de la salut de
les persones, la insalubritat de
l’aigua és la primera causa
d’intoxicacions, seguida per la de
sòls, aliments i aire.
 La contaminació atmosfèrica es produeix quan
7. s’afegeixen a l’atmosfera gasos que són
CONTAMINACIÓ resultat de l’activitat humana.
Principals gasos contaminants i les activitats
DE L’ATMOSFERA humanes que els produeixen:

GASOS ACTIVITAT HUMANA QUE EL PRODUEIX

CONTAMINANTS
Diòxid de carboni Tots els processos de crema de combustibles fòssils: gas, derivats
(CO2) del petroli i carbó.
Diòxid de sofre Principalment, la combustió de carbó i fuels pesants, que contenen
(SO2) sofre com a impuresa.
Òxids de nitrogen Crema de combustibles fòssils i processos d’adobament.
(NO, NO2)
Ozó Format pels rajos solars quan incideixen sobre els gasos
(O3) d’escapament dels automòbils i de les calefaccions.
Clorofluorocarburs Propel·lents d’aerosols i refrigerants en aires condicionats i
(CFC) frigorífics.
Metà Conreu d’arròs, cria de grans herbívors
(CH4)

Els gasos contaminants provoquen diversos problemes mediambientals:

7.1 L’Efecte hivernacle. El metà (CH4), els Òxids de nitrogen (NO, NO2) i
principalment el diòxid de carboni (CO2), són gasos anomenats d’efecte hivernacle.
Permeten passar llum i calor del Sol des de l’espai fins a la Terra, però després no ho
deixen escapar. Les conseqüències d’un progressiu escalfament de l’atmosfera són
desconegudes i no hi ha consens de com pot afectar el planeta. Es preveu que hi
pugui haver dos tipus de conseqüències: A curt termini es preveuen desordres
climàtics amb augment dels extrems: intensificació de tempestes, variació de règims
de precipitacions i increment d’episodis de sequeres i inundacions. A llarg termini,
algunes de les conseqüències previsibles són: pujada de temperatura del planeta >
canvis en el clima > desglaç dels pols > pujada de nivell del mar > algunes zones
costaneres podrien quedar inundades.
7.2 La pluja àcida. Els òxids de nitrogen (NO, NO2) i el diòxid de sofre (SO2) + vapor d’aigua
= produeixen la pluja àcida. Aquests compostos, transformats en àcid sulfúric o nítric per
la combinació amb l’oxigen i l’aigua de l’atmosfera, cauen a la superfície terrestre amb
pluja, neu, gebrada o boira, acidificant els sòls i els llacs. Conseqüències:
*Plantes i sòl. Alentiment del creixement i afebliment de la vegetació, que es tornen més
vulnerables a les glaçades. Corrosió de les fulles, que pot acabar amb la seva mort.
*Aigües de llacs i rius. Quan cau sobre llacs o arriba des de turons pels rius i torrenteres,
l’acidificació provoca la desaparició de peixos, amfibis, mol·luscos i crustacis.
*Salut de persones i animals. La pluja àcida i altres contaminants que l'acompanyen (neu
àcida, boira àcida, deposicions sòlides de partícules i ozó de superfície) ataquen els éssers
humans i l'entorn natural. La inhalació d'àcid procedent de la boira àcida pot provocar
problemes respiratoris, la humitat dels pulmons pot convertir el SO2 en àcid sulfúric.
Les zones industrialitzades de països desenvolupats són les més afectades per la pluja
àcida. A més, la circulació atmosfèrica pot transportar les partícules contaminants a
centenars de quilòmetres del lloc d’emissió, afectant altres zones.
7.3 El Boirum. L’aire de la ciutat
esdevé una fumassola o
boirum, en català (anglès smog,
de smoke i fog), més o menys
densa; redueix la visibilitat i en
períodes de contaminació
intensa produeix irritació als
ulls i vies respiratòries dels
habitants més sensibles. És una
mescla de partícules sòlides en
suspensió (sobretot fums) i
gasos tòxics (monòxid de
carboni, òxids de sofre i
nitrogen, ozó) produïts per
combustió d’hidrocarburs a les
indústries i pels fums alliberats
en diferents fases de producció
industrial. Especialment severa
quan les condicions
atmosfèriques afavoreixen la
concentració i eviten la
dispersió. A l’hivern, la
presència de boira agreuja el
fenomen.
7.4 El forat de la capa d’ozó. L’estratosfera
és una capa atmosfèrica que envolta la
Terra a una altura entre 20 i 25 km, allà hi
ha una concentració elevada d’ozó. Aquest
gas actua com filtre de radiacions
ultraviolades del Sol, nocives pels éssers
vius perquè provoquen malalties de la
pell, els ulls i alteracions del sistema
immunitari en animals, alhora que causa
una disminució de la fotosíntesi en
vegetals, reduint la producció de collites.
El 1985, es va descobrir que la quantitat
d'ozó a l’Antàrtida havia minvat molt a
causa dels clorofluorocarburs (CFC)
utilitzats als sistemes de refrigeració de
frigorífics, condicionament d’aire, esprais,
alguns suros sintètics i en fabricació
d'envasos de plàstic. Això comportà
l’adopció en 1987 del Protocol de
Montreal; els signants es comprometien a
reduir a la meitat la producció de CFC en
10 anys. La prohibició entrà en vigor en
1989. Els nivells d’ozó s’estabilitzaren als
anys 90 i es començaren a recuperar cap al
2000. Va ser l’acord mediambiental més
exitós fins ara.
7.5 Activitats o mesures de protecció. Actuacions internacionals.
El 1972, les Nacions Unides van organitzar a Estocolm la primera Conferència sobre el
medi ambient humà. Va ser l’inici de la generalització de d’interès per les problemàtiques
ambientals. Amb assistència d’un gran nombre de caps d’estat, aquesta primera cimera
mundial va aprovar un seguit de declaracions i recomanacions d’acció i una resolució sobre
acords institucionals i financers. Rio de Janeiro, l’any 1992, una segona cimera establí
acords i principis sobre canvi climàtic i biodiversitat i l’Agenda 21. 2002, la tercera cimera de
la terra es va celebrar a Johannesburg, Sudàfrica. Va haver dificultats, l’Agenda 21 havia
engegat iniciatives que havien impulsat canvis positius en moltes polítiques, però es
reconeixia que l’efectivitat global havia estat limitada. Els EUA, màxim consumidor més
contaminador, no va assistir-hi. Els punts d’acord van ser menys i de menor entitat que els
adoptats deu anys abans.
El 2005 entrà en vigor el Protocol de Kyoto. És una acord que establia que entre 2008 i 2012,
els països industrialitzats reduirien les emissions en un 5’2 % respecte als nivells del 1990
amb un complicat mecanisme de quotes. A la U.E. en conjunt li correspon un 8%. Cada país
estava obligat a una reducció en terminis determinats, amb potestat de programar el ritme.
l’efectivitat va ser escassa per la manca de compromís dels països, l’acceleració de la
globalització i deslocalització cap a països emergents.
No obstant, entre una cimera i altre s’avança
vers una preocupació per les complexes
relacions entre natura, societat i tecnologia.
En molts països centrals la lluita ecologista es
transforma en opció política (els anomenats
“partits verds”, introduint-se en la societat
civil que ha començat a conscienciar-se de les
necessitats del planeta: reciclatge, estalvi
energètic, protecció de la natura, reducció ....
L’interès pel medi ambient és avui clar i
decidit potser perquè és necessari reconèixer
els problemes ambientals persisteixen i
perquè el medi s’ha convertit també en un
negoci rendible.