8.

Metal·lúrgia i siderúrgia
TECNOLOGIA I ENGINYERIA
ESCOLA PIA DE CALDES DE MONTBUI
1. El procés metal·lúrgic
• Procés per obtenir metalls:
 Mineria: Extracció del mineral d’un jaciment i preparació, separant la part rica en metall de les altres.

 Metal·lúrgia: Separació del metall dels altres elements amb els que es troba combinat químicament.

 Indústries metàl·liques: elaboració del metall obtingut per l’obtenció d’articles útils.

• La branca de la metal·lúrgia dedicada al ferro i els seus derivats (acer i fosa) s’anomena
siderúrgia.

• Actualment també es pot obtenir metall a partir del reciclatge. Econòmic i no contaminant.
1.1 Els minerals
• Els metalls es troben combinats amb altre elements.
• Els metalls se separen mitjançant processos químics en forns a altes temperatures.
• En el cas dels òxids es pot fer per reducció, per exemple amb carbó:

• Hi ha un contingut mínim de metall (orientatiu) per tal que l’explotació minera sigui rentable:
 1.2 Aliatges
• Producte obtingut de la unió de dos o més
elements químics (com a mínim un ha de ser un
metall) i que té les característiques d’un metall
(elevada conductivitat, resistència mecànica, opac,
lluent i fusible).

• La plastificació dels metalls es pot reduir colpejant-

los o mitjançant aliatges, millorant així la seva duresa
i resistència mecànica, però perdent conductivitat.
 A. Solidificació dels aliatges
• Els metalls purs mantenen constant la temperatura mentre solidifiquen, els aliatges no.

• Per determinar l’estat de l’aliatge s’utilitzen diagrames d’equilibri, on es representa la

temperatura respecte la proporció dels elements.
• Si l’aliatge és molt estable estat líquid i les seves
components són insolubles en estat sòlid el diagrama és
diferent.

• Les línies AE i BE representen la temperatura de

solidificació de diferents proporcions de la mescla entre els
elements A i B.

• El punt E és l’únic punt on la fase líquida es troba en

equilibri amb els dos sòlids a una temperatura determinada.
És el punt de temperatura més baixa per solidificar i
fondre’s. Punt eutèctic, proporció eutèctica i temperatura
eutèctica.
• Característiques de la proporció eutèctica:
 Solidifiquen a temperatura constant en comptes de fer-ho en un interval.

 Temperatura de solidificació o fusió més baixa possible.

 Mescles molt fines ideals per fabricació per emmotllament, omplen tot el motlle i donen peces molt
homogènies.
1.3 Els productes metal·lúrgics
1.4 El ferro i els seus aliatges
• Col·loquialment anomenem ferro a una gran quantitat de productes
diferents: ferro pur, acer, fosa, ferro colat, etc.

• El ferro pur no té gaires aplicacions industrials per la seva baixa resistència

mecànica i facilitat de corrosió.

• Industrialment, el ferro pur és un aliatge ferro-carboni amb un contingut

de carboni inferior al 0,03%. S’utilitza per les seves propietats magnètiques,
per exemple als nuclis dels transformadors.
 A. La solidificació del ferro
• Segons la distribució dels àtoms d’un metall en estat sòlid existeixen
diferents estructures a la seva xarxa cristal·lina (varietats al·lotròpiques),
per tant materials amb propietats diferents.

• Les varietats al·lotròpiques del ferro s’anomenen , ,  i .

• Al fondre el ferro i refredar-lo poc a poc es passa per cadascuna de les

diferents varietats.

• Les altres varietats poden aconseguir-se a temperatura ambient

refredant-les de cop.
B. Aliatges ferro-carboni
• El ferro pot trobar-se en qualsevol de les seves 4 formes al·lotròpiques i el carboni diferents
formes: pur, carbur de ferro (Fe3C), grafit, etc.

• Les diferents combinacions, la velocitat del refredament i la proporció ferro-carboni son els
constituents dels aliatges ferro-carboni. Se’n coneixen 11.
• La proporció en què es trobin els
diferents constituents donarà lloc a
diferents propietats de l’aliatge ferro-
carboni.

• El següent diagrama permet deduir

el constituent majoritari en funció de
la temperatura i el contingut de
carboni, i així les propietats.
1.5 Els productes siderúrgics: acers i
ferros
• El ferro és útil aliat amb el carboni originant acers (0,1-1,76% C) i foses (1,76-6,67% C).

• La forja i l’emmotllament són procediments per donar forma als metalls.

• A la forja es situa un tros de metall calent entre les dues meitats d’un motlle i es comprimeix
fins que adopta la forma. L’emmotllament es fa amb el metall fos.
• L’acer és forjable, la fosa no però fon a baixa temperatura i es bona per emmotllar.

• Es poden afegir altres elements (vanadi, crom, níquel, etc.) per millorar les propietats de
l’acer (acers aliats).

• Altres elements (antimoni, arsènic, estany, hidrogen i oxigen) apareixen de forma involuntària
i empitjoren les propietats. Impureses.

• Classificació bàsica dels acers segons la quantitat de carboni:

• Els acers amb baix contingut de carboni no són bons pels tractaments tèrmics (tremp).

• Les foses contenen el carboni en forma de carbur de ferro, Fe3C (fosa blanca) o en forma de
grafit (fosa grisa).

• En funció de la forma microscòpia del grafit pot ser laminar, nodular (fosa mal·leable) o
esferoidal (fosa dúctil).
 2. Siderúrgia: processos d’obtenció del
ferro colat i de l’acer.
• Segon material més abundant a la Terra després de l’alumini. Es troba en els següents compostos:
• Es troben barrejats amb altres minerals que cal eliminar.

• Els principals jaciments es troben a l’antiga URSS, Xina, Brasil i Austràlia.

• L’oxigen se separa fel ferro mitjançant una reducció amb carboni a alta temperatura.

• L’obtenció d’acer i foses consta de dues parts:

 En primer lloc s’obté ferro colat a l’alt forn, que conté grans quantitats de carboni i
impureses.

 Per obtenir foses, en segon lloc es porta el ferro colat a un altre alt forn, on s’afina i
posteriorment s’aboca en motlles.

 Per obtenir acer, el ferro colat líquid es porta a convertidors on s’elimina el carboni
necessari i les impureses. D’aquí s’obtenen els productes necessaris per colada contínua i
tren de laminatge.
 2.1 Obtenció del ferro colat: alt forn
• Per la part superior s’introdueixen les matèries primeres i
s’extreuen els gasos.

• Per la part inferior s’introdueix aire calent a pressió i es recull el

ferro colat i les escòries.
 Mineral de ferro: Ferro oxidat que cal reduir amb el carbó. Les
impureses en forma de sílice formaran l’escòria.

 Carbó de coc: Combustible per obtenir altes temperatures i aporta el

carboni de la reducció.

 Pedra calcària: es combina amb el silici i forma l’escòria.

• 4 zones a dins del forn:
 Zona de deshidratació (400ºC): S’elimina la humitat en forma de vapor d’aigua.

 Zona de reducció (700ºC): El CO del carbó es combina amb l’oxigen del mineral i forma CO 2 i ferro.

 Zona de carburació (1200ºC): El carboni s’alia amb el ferro.

 Zona de fusió (1800ºC): Es fusiona el ferro aliat i es produeix l’escòria.

• Els gasos han de depurar-se abans d’alliberar-los a l’atmosfera. S’aprofita la seva temperatura
per escalfar l’aire que s’injectarà al forn.

• El ferro colat conté un 4% de carboni, un 2% de silici i quantitats menors de fòsfor, sobre i

oxigen.
2.2 Obtenció de l’acer
• S’obté a partir del ferro colat reduint el carboni, fòsfor i sofre amb els següents sistemes:

• Els més utilitzats són el convertidor d’oxigen i el forn elèctric.

A. El convertidor d’oxigen
• Recipient d’acer amb revestiment interior de ceràmica refractària.

• Es carrega el convertidor amb ferro colat líquid, ferralla i calç (CaO).

• S’injecta oxigen pur a pressió sobre el líquid per disminuir el carboni i les
impureses.

•Amb el silici i el calç es forma part de l’escòria, així com amb el fòsfor.
• La calor produïda a les reaccions manté el metall en estat líquid.

• Quan s’obtenen les propietats desitjades es cola en motlles.

• L’escòria s’extreu posteriorment i s’aprofita com a fertilitzant pel seu contingut en fòsfor.
 B. El forn elèctric
• Recipient metàl·lic refrigerat externament i recobert internament
per ceràmica refractària.

• Tres elèctrodes de grafit apliquen un fort corrent trifàsic.

• S’introdueixen al forn el ferro colat (líquid), ferralla oxidada

(aporta l’oxigen) i calç (per formar l’escòria), així com els elements
d’aliatge desitjats.

• Permet un control més precís de la temperatura i composició de

l’acer, i permet fondre molibdè i tungstè (acers especials).
 3. Formes comercials dels acers
• Després del convertidor o del forn cal solidificar l’acer amb una forma comercial. 2 procediments:
 Colar-los en un motlle i deixar-los refredar. S’obté un lingot al que es donarà forma
posteriorment (en desús).

 Colar-los en uns canals on se’ls dona forma de barra (colada contínua). El laminatge posterior es
fa en calent.

• Els productes siderúrgics estan normalitzats (IPN, HEB, UPE, etc.).

 4. Tractaments tèrmics
• Consisteixen a sotmetre l’acer a uns canvis controlats de temperatura
(escalfaments i refredaments successius) per tal de variar les
proporcions dels seus constituents, i així les seves propietats.

• La temperatura AC1 és aquella a la que comença a aparèixer

l’austenita, i la temperatura AC3 és aquella en la qual tota la massa

d’acer s’ha transformat en austenita.

• AC1 és constant (temperatura eutèctica de l’acer, 723ºC), però AC 3

depèn de la proporció de carboni.
 4.1 El tremp
• La finalitat és augmentar la duresa i la resistència de l’acer.

• Es pot obtenir martensita (molt més resistent) refredant ràpidament

austenita.

• Cada tipus d’acer té una velocitat mínima de refredament.

• Si la velocitat és excessiva es poden produir deformacions o esquerdes.

• La martensita aporta duresa però també fragilitat. De vegades interessa fer

un tremp superficial per conservar la tenacitat original.
4.2 El revingut
• Procediment alternatiu per augmentar la tenacitat en acers trempats.

• Escalfament a temperatura inferior als 723ºC i un refredament posterior a l’aire.

• S’augmenta la tenacitat, es redueixen tensions internes però disminueix la duresa, la resistència

mecànica i el límit elàstic.
 4.3 La recuita
• Utilitzada per disminuir la duresa i incrementar la plasticitat per poder-lo deformar i
treballar fàcilment. Escalfament a temperatura elevada i refredament lent.

• Diferents tipus en funció de la temperatura màxima i la velocitat de refredament.

 Recuita de regeneració: Acers amb contingut de carboni > 0,6%

 Recuita globular supercrítica: Acers aliats i eines. Temperatura màxima superior a la formació
d’austenita.

 Recuita d’estovament: Igual que el revingut però sense el trempament previ. Per acers aliats
de gran resistència, si no, no es podria evitar el tremp de la peça al refredar.

 Recuita contra acritud: Per eliminar l’acritud (augment de la fragilitat) produïda en la

conformació en fred.
4.4 La normalització
• Consisteix en un escalfament fins a la temperatura d’austenització i un
refredament a l’aire (velocitat més lenta que el tremp, però superior a la
recuita).

• Acers amb baix contingut de carboni (0,15-0,5%) després que han estat
deformats, en ferd o en calent.

• Es pretén eliminar les possibles tensions internes produïdes per la

deformació, així com l’afinament de l’estructura granular per millorar les
propietats mecàniques.