Introducció conceptual.

Algunes qüestions
bàsiques sobre el sentit del període històric que
anomenem “Món contemporani”
 Algunes claus interpretatives a tenir en compte:

• L’anàlisi històrica s’ha de fonamentar en el raonament que considera que

mai no podrem recuperar del tot el “passat tal com va ser”. Hi ha diversos
factors que ho impossibiliten: el pas del temps, les distorsions dels
testimonis, les pèrdues documentals per causes diverses, destrucció de les
fonts (deliberada o no ), les intencionalitats polítiques/ideològiques dels
protagonistes dels fets en relació amb la configuració del relat del passat,
l’acumulació i l’herència d’interpretacions sobre el passat que parteixen de
diferents punts de vista i interessos i que necessàriament afecten la imatge
que ens fem del passat,...
• Tanmateix, per tal d’entendre el nostre present (i fins i tot imaginar allò que
ens depara el futur) és imprescindible entendre el món del passat.
“El futur només es pot construir sobre la base de les
experiències humanes, és a dir, del passat i aquí el paper de
l'historiador és absolutament indispensable” (Josep Fontana)
• En conseqüència, l’estudi del passat no és un simple entreteniment, sinó
que és una eina que pot ser útil per comprendre les dinàmiques múltiples
i complexes del present. És obvi que el present es configura a partir de les
herències rebudes del temps pretèrit recent, però també no és menys cert
que les percepcions sobre aquest passat estan condicionades per
apriorismes polítics, culturals i ideològics que són hegemònics en el
present.
• L’historiador/a treballa des d’una objectivitat “apassionada” (difícilment
podrà ser un ésser neutre sense inclinacions polítiques) i amb honestedat
intel·lectual a fi de revelar la complexitat dels processos històrics.

“L’ennemi, c’est le simplisme” (Lucien Febvre, historiador

francès, fundador de l’Escola dels Annales anys 30 segle XX
juntament amb Marc Bloch)
• Si l’enemic de l’estudi del passat és el simplisme, cal deixar de banda
posicions demagògiques, anacròniques i unívoques i tenir clar que en els
processos històrics hi intervenen aspectes polítics, socials, econòmics,
culturals/ideològics, personals/psicològics,
geogràfics/demogràfics/climàtics. La relació entre aquests factors no és
jeràrquica, ni lineal en la determinació, sinó que més aviat hi ha una
interconnexió basada en la generació d’influències circulars.
• No obstant això, a vegades aquestes interconnexions no es produeixen al
mateix temps. Com sosté C.A. Bayly, referint-se al període del “món
contemporani”: “Los movimientos económicos, ideológicos y
estatales no eran siempre sincrónicos. El acontecimiento
dominante del periodo (es refereix a la fi del segle XVIII i al segle XIX) , la
Revolución Francesa, ocurrió antes de que la industrialización
fuera significativa incluso en Gran Bretaña y ya pocos
historiadores la consideran un triunfo de la «burguesía».
• I continua afirmant: “ Por supuesto, muchos abogados y miembros de la
«clase mediana» participaron en la revolución, pero más bien eran
parasitarios de los nobles y de las asambleas regionales, no
capitalistas incipientes. Incluso en 1870 según Hobsbawm el apogeo
del capital la aristocracia y los terratenientes seguían ostentando el
poder en la mayoría de las sociedades. Los últimos años del siglo
fueron, de hecho, la «era del capital», pero no siquiera podemos
«reducir» este periodo al capital. También fue la era de los nobles, los
terratenientes, de los curas y, en muchas partes del mundo, de los
campesinos. “
Semblaria, doncs, que el desenvolupament de l’economia mundial no hauria tingut
lloc abans que el desenvolupament ideològic i polític. Aquests factors s’haurien
influït i interpenetrat entre si en major o menor mesura i en moments diferents.

• Aquesta opció “polièdrica” de lectura/interpretació del passat ens ajudarà a

entendre millor la complexitat creixent dels fenòmens que configuren el teixit del
present. Però, quan ens referim al “món contemporani” estem fent referència a
menys de 250 anys enrere. En definitiva, es tracta d’un temps mitjà, que podríem
interpretar quasi con un “present estirat cap enrere”.
Walter Benjamin (1892-1940), a la Tesi
XVIII de la seva obra Sobre el concepte
d’història, escrita el 1940, va assenyalar
«Els miserables cinquanta
mil·lennis de l’Homo sapiens diu
un biòleg modern representen, en
relació amb la història de la vida
orgànica sobre la terra, una cosa
així com dos segons al final d’un
dia de vint-i-quatre hores. Inscrita
en aquesta escala, la història
sencera de la humanitat civilitzada
equivaldria a una cinquena part del
darrer segon de la darrera hora.»
• Per tant, l’etapa cronològica sobre la qual treballarem encara representa
molt menys que aquesta “cinquena part del darrer segon de la darrera
hora”. Aquesta relativització del temps històric ens fa adonar que dir “món
contemporani” o “modernitat” significa parlar també de nosaltres. Encara
que ens ho pugui semblar, ni Maximilien Robespierre (1758-1794), ni
Marie-Jeanne Roland coneguda com Madame Rolland (1754-1793), o
ni Mary Wollstonecraft (1759-1797) no són tan diferents de nosaltres pel
que fa als seus anhels i visió del món. Potser, ni tan sols Lluís XVI (1754-
1793), el màxim símbol enderrocat del que significava l’Antic Règim.

Mary Wollstonecraft
Maximiliem Robespierre Madame Roland
Lluís XVI
• Una altra qüestió rellevant per entendre els continguts d’aquesta
assignatura és la convivència que hi ha entre la transcendència de
l’esdeveniment (un fet) com un moment memorable que suposa una
acceleració de la història i els comportaments estructurals de llarga
durada. Per exemple, la presa de la Bastille, a París, el 14 de juliol de 1789
o l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu de la corona
de l’Imperi Austro-Hongarès, el 28 de juny de 1914.

Presa de la Bastille Assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran

• Per tant, la història a curt termini (en què predomina l’efecte de
l’esdeveniment) és indissociable de tendències i evolucions de la història a
mig i llarg termini, com per exemple els comportaments demogràfics. En el
cas que ens ocuparà, per exemple la consolidació del que suposa la
“modernitat” a nivell planetari, és indestriable del creixement demogràfic
europeu. Vegeu gràfica:
• O també, per exemple, del comportament del comerç mundial en el segle
XVIII, que serà un dels factors importants en el desenvolupament del
capitalisme en el decurs del segle XIX. Vegeu mapa:
• Aquesta assignatura, tot i tenir un punt de partida eurocèntric Europa és el
bressol de les energies que desplegarà la Modernitat, necessàriament ha
d’aportar una lectura crítica sobre aquest passat que continua sent part del
“nostre present”, lluny, per tant, d’una elegia d’aquest període històric. Com va
assenyalar Josep Fontana:
“ El major dels desafiaments que s’ha plantejat la història
de la segona meitat del segle XX, i que seguirà present en
els inicis, almenys, del XXI, és el de superar el vell quadre
tradicional que explicava una faula de progrés universal en
termes eurocèntrics justificant de passada l’imperialisme
en nom de la «càrrega de l’home blanc» i que tenia com a
protagonistes essencials els grups dominants, polítics i
econòmics, de les societats desenvolupades, que es
suposava que eren els actors decisius d’aquesta mena de
progrés, deixant al marge de la història els grups
subalterns i la immensa majoria de les dones.”
• El repte és, doncs, dur a terme incursions parcials (com no potser d’altra
manera tenint en compte el volum temàtic de l’assignatura) en aquest nou
món industrial contemporani, consolidat en els segles XIX i XX que, tal com
subratlla Mary Nash, fou “una «fábrica de género»,
construida de forma paralela a la modernidad. El
sistema de género constituyó el marco idóneo para
producir los mecanismos de subalternidad que
garantizaban la permanencia de la desigualdad y de la
subordinación de las mujeres.”
• Per remarcar i constatar aquestes contradiccions i paradoxes que són
intrínseques a l’època contemporània i que qüestionen la suposada “línia
recta del progrés”, paga la pena fixar l’atenció de nou en Walter Benjamin,
en concret en un fragment de la Tesi VII de Sobre el concepte d’història.
Vegeu:
• “[...]Tothom que fins al dia d’avui hagi obtingut la victòria
forma part del seguici triomfal que condueix els
dominadors d’avui per damunt d’aquells que avui jeuen per
terra. En el seguici triomfal, com ha estat sempre tan
habitual, s’exhibeix el botí, que rep el nom de béns
culturals. [...] Perquè tots els béns culturals que abasta
amb la mirada tenen als seus ulls un mateix origen, que ell
no pot considerar sense horror. Deuen la seva existència
no només a l’esforç dels grans genis que els van crear,
sinó també a la servitud anònima dels seus contemporanis.
No hi ha mai cap document de cultura que no sigui alhora
un document de barbàrie. I aquesta barbàrie afecta tant el
document mateix com el procés de la seva transmissió
dels uns als altres. El materialista històric, per tant,
s’aparta d’aquesta transmissió en la mesura del possible.
Considera que la seva tasca consisteix a raspallar la
història a contrapèl.”
• Aquest vincle entre cultura i barbàrie és una evidència contrastada en les societats
que sorgiran dels canvis polítics i socioeconòmics del segle XIX. Ben a prop, per
exemple, tenim el cas del desenvolupament urbanístic de Barcelona al segle XIX,
amb l’Eixample al capdavant. Molts dels recursos econòmics que ho van fer
possible procedien del comerç d’esclaus i dels negocis a les colònies. Eusebi Güell,
Goytisolo, Xiquès, Antonio López (Marquès de Comillas) són alguns dels que es
dedicaren a aquestes activitats.

Panoràmica de l’Eixample, Barcelona

Retirada de l’estàtua d’Antonio López (1817-1883), a Barcelona el mes de març
de 2018. Antonio López, Marquès de Comillas fou negrer, tractant d’esclaus,
empresari, banquer, senador. A la imatge es reprodueix un moment del procés
de retirada de l’escultura i de la festa popular que es va organitzar.
• Alguns altres exemples d’aquestes possibles contradiccions implícites en
la modernitat

Expedició francesa, amb Napoleó, a Egipte, 1798-1799

Declaració dels Drets de l’home i del ciutadà, 1789
• En aquesta línia de controvèrsies, per exemple els líders de la Revolució
francesa el 1793 van crear el primer museu nacional d’art del món al Palau
del Louvre. Els atacs als monuments i obres d’art de l’antic Règim
(esglésies, monestirs, palaus) van impulsar la idea de “patrimoni Cultural”
de la nació. Conservació i vandalisme poden anar de la mà.

Detall d’una sala del Museu del Louvre

• El pretext de portar/imposar la “civilització occidental moderna” pot
comportar episodis d’espoli patrimonial

Detall de l’Altar de Zeus de Pèrgam, al Pergamon Museum de Berlín

Detall d’una sala del Louvre dedicada a l’Antic Egipte
 Model d’una de les primeres màquines de Model d’un dels primers carros de combat a la Primera Guerra Mundial
tren a vapor

E.J. Hobbsbawm: “[...] La doble revolución iba a hacer irresistible

la expansión europea, aunque también iba a proporcionar al
mundo no europeo las condiciones y el equipo para lanzarze al
contraataque.”
• Efectivament, aquest “món modern” que es configurarà en els seus inicis a l’entorn
del pol de desenvolupament europeu, anirà adquirint diverses fesomies a nivell
planetari. En conseqüència, es fa necessari parlar de “modernitats múltiples” i
asincròniques que, a mesura que es materialitzen, paradoxalment fan augmentar
la uniformització del món (expansió del comerç i dels mercats, intensificació de la
industrialització, creixement de les ciutats, proliferació de gustos i consum cultural
similars, millora de les comunicacions...), però també s’accentuen les rivalitats
entre Estats i blocs. Alhora, també afloren aspectes negatius com desigualtats,
racisme, efectes del colonialisme, desequilibris mediambientals... És un món que
va sorgir a finals del segle XVIII i que es perllonga fins a l’actualitat.

Imatge de la Revolució Meiji, al Japó, 1868-1912

Detall de la ciutat Shangai, segle XXI