Introducció a la Química

dels éssers vius

BIOELEMENTS
Són els elements químics que formen la matèria viva.
Per la seva abundància en la matèria viva els podem classificar en:
 Bioelements primaris (H, O, C, N, P i S ): Els més abundants, 98%.
Això és degut a les propietats d’aquests elements:
-Formen enllaços molt estables entre si.
-Són molt lleugers.
-Quan s’oxiden desprenen energia.
-Són fàcil d’obtenir de l’atmosfera i hidrosfera (solubles).
 Bioelements secundaris (Na, K, Mg, Cl i Ca): Imprescindibles per a
la vida, 1,9%.
 Oligoelements (Mn, Fe, Cu, Co, Zn, B, Al, Mo, V, I, Si): Es troben en
quantitats molt petites, però són imprescindibles, menys de 0.1%.
Model atòmic actual (Schrödinger)
• Podem dividir l’àtom en dues parts:
1.- Nucli: conté els protons i els neutrons (massa i
càrrega +).
2.- Escorça: conté els electrons amb càrrega (-).
Volum àtom >>>> Volum Nucli ---- majoria buit
• Els electrons no descriuen òrbites (Bohr)
definides, sinó orbitals (regions de l’espai,
entorn del nucli, on la probabilitat de trobar un
electró amb una determinada energia és molt
gran).
 Nombre atòmic i màssic.
• Nombre atòmic (Z): Nombre de protons que hi ha en el
nucli. Serveix per identificar els elements. Coincideix
amb el nombre d’ electrons.
• Nombre màssic (A): Suma de protons i de neutrons.
A= Z + N (neutrons)

Exemple: Indica el nombre de protons, electrons i

neutrons d’un àtom d’alumini, la representació del qual
és:
27
Al
13
 Isòtops
• Definició: Són les formes atòmiques d’un
mateix element que es diferencien en el
seu nombre màssic, es a dir, tenen
diferent nombre de protons i de neutrons.

Exemple: Hidrogen ----> proti, deuteri, i triti.

 CONFIGURACIÓ ELECTRÒNICA
• Els orbitals s’agrupen en nivells energètics.
L’electró dins de l’àtom únicament pot tenir uns
quants valors d’energia permesos.
• Podem fer canviar l’electró a un nivell d’energia
superior, subministrant-l’hi energia, i si l’electró
passa a un nivell d’energia inferior, allibera energia.
 Enllaç químic
• Les forces que mantenen units als àtoms entre sí
per formar molècules o ions són de tipus elèctric.
• Al formar-se un enllaç es desprèn energia.
• La distància a la qual es col·loquen els àtoms és
a la qual es desprèn major energia produint-se la
màxima estabilitat.
• Els àtoms s’uneixen perquè així tenen una menor
energia i major estabilitat que separats.
 Estabilitat en un àtom
• Generalment, els àtoms busquen la màxima
estabilitat adoptant una configuració electrònica
similar a la que tenen els gasos nobles.
• El comportament químic dels àtoms ve determinat
per l’estructura electrònica de la seva última
capa (capa de valència).
• Per aconseguir la conf. electrònica de gas noble,
els àtoms perdran, captaran o compartiran
electrons (regla de l’octet).
 Com obtindre configuració de gas noble?

1) Guanyant o perdent electrons

Enllaç
Na + F [Na] [ F ]
+ -
iònic

2) Compartint electrons

Enllaç
F F
covalent
 Tipus de enllaç

• Iònic: uneixen ions entre sí.

• Covalent: uneixen àtoms neutres entre
sí.
• Intermolecular: uneixen unes molècules
a altres.
 Enllaç iònic
• Es dona entre elements que tendeixen a perdre
electrons per quedar amb la capa anterior completa
(estructura de gas noble) convertint-se en cations i
altres que tendeixen a captar els electrons que els falten
convertint-se en anions i aconseguir estructura de gas
noble.
Ex. Geometria xarxa tridimensional NaCl
 ENLLAÇ COVALENT
Es dona entre dos àtoms per compartició
d’e– de valència.

1 parell Enllaç covalent senzill

F + F F F F F

Parells solitaris Parell enllaçant

H + O + H H OH

Però, i el CO2 ? O C O O C O O C O

2 parells Enllaç covalent doble

 ENLLAÇOS COVALENTS POLARS
· Enllaç covalent no polar: els dos àtoms
comparteixen per igual els electrons. P.ex.: F2
· Enllaç covalent polar: els dos àtoms no
comparteixen per igual els electrons. P.ex.: HF
Un dels àtoms atrau més als electrons d’enllaç que
l’altre. El parell d’e– compartits es troba desplaçat
cap a l’element més electronegatiu; apareix una
fracció de càrrega negativa “–” sobre aquest i una
fracció de càrrega positiva sobre l’element menys
electronegatiu “+”.
+ -
H F
Altres tipus d’enllaços entre les biomolècules
Entre biomolècules diferents, o de vegades també dins la mateixa
biomolècula, s’estableixen diversos tipus d’enllaços, més dèbils que
els que uneixen els elements, però que al ser molt abundants, donen
estabilitat al conjunt:
 Ponts d’hidrogen: forces
d’atracció electrostàtica que es creen
entre un àtom d’hidrogen parcialment
carregat (+) i un altre àtom
parcialment carregat (–). És més
feble que un enllaç covalent o iònic,
però, en conjunt tenen una força
considerable.

 Interaccions hidrofòbiques, que provoquen l’agregació de molècules

d’àtoms hidrofòbics
Principals tipus de reaccions químiques entre molècules

Metabolisme: reaccions químiques que es donen en les cèl·lules.

En una reacció metabòlica, la molècula inicial és el substrat, la qual es
transforma en la molècula final o producte. Les reaccions necessiten la
presència d’un o més enzims, molècules reguladores de les reaccions; en
general són proteïnes, les quals acceleren, frenen o aturen les reaccions
Els principals tipus de reaccions són:
 Oxidació – reducció: es transfereixen electrons. Una molècula guanya
e- i es redueix, mentre que una altra els perd i s’oxida

 hidròlisi i condensació: són reaccions

de trencament o formació de molècules,
en presència d’aigua, que es consumeix
o s’allibera
 transferència, consistents en la transferència d’un grup funcional
d’una molècula a una altra
 Estructura de l’aigua
• La molècula d’aigua està formada per dos àtoms
d’H units a un àtom d’O per mitjà de dos
enllaços covalents.
• L’angle entre els enllaços H-O-H és de 104,5º.
• L'oxigen atrau amb més força els electrons de
cada enllaç.
 Propietats de l’aigua
• Acció dissolvent.
• Elevada força de cohesió.
• Gran calor específic.
• Elevat calor de vaporització.
• Tensió superficial.
• Comportament inusual de l’aigua.
• Punt d’ebullició i fusió.
 Acció dissolvent
• L’aigua és el líquid que més substàncies
dissol, és el dissolvent universal.
• Es deu a la seva capacitat per formar
ponts d’hidrogen amb substàncies polars.
• En el cas de les dissolucions iòniques els
ions de les sals són atrets pels dipols de
l’aigua, quedant "atrapats" i recoberts de
molècules d’aigua en forma d’ions
hidratats o solvatats.
 Elevada força de cohesió.
• Els ponts d’hidrogen mantenen les
molècules d’aigua fortement unides,
formant una estructura compacta que la
converteix en un líquid quasi incompresible.
És una substància adherent.
L’adhesió és la unió de
molècules de substàncies
distintes
Adherència. Capacitat d’un
material per a apegar-se a
un altre. Aplicat als líquids,
es refereix a la seua
capacitat per a humitejar el
recipient que els conté o els
objectes que hi ha
submergits.
Tensió superficial
• És una conseqüència de
la cohesió o l’atracció
mútua, de les molècules
d’aigua.
• És la força que manté
unides les molècules de
la superfície lliure dels
líquids
 Gran calor específic.
 Quantitat de calor que hem de subministrar a la
unitat de massa d’aigua per elevar la seva
temperatura una unitat.
 L’aigua pot absorbir grans quantitats de "calor"
que utilitza per trencar els ponts d’hidrogen cosa
per la qual la temperatura s’eleva molt
lentament.
 Manté la temperatura constant .
Elevat calor latent (vaporització)
• Energia requerida per una quantitat de
substància per canviar de fase.
• Per evaporar l’aigua, primer hem de trencar
els ponts i posteriorment dotar a les
molècules d’aigua de la suficient energia
cinètica per passar de la fase líquida a la
gasosa.
• Per evaporar un gram d’aigua es precisen
540 calories, a una temperatura de 20º C i
pressió d’1 atmosfera.
• Punt de fusió (0ºC) i ebullició elevats (100ºC).
 Comportament inusual de l’aigua
• L’aigua és la única substància que en refredar-se
es dilata.
• És per això que el gel sura sobre l’aigua líquida.
• De 0°C a 4°C la densitat augmenta.
De 4°C o més la densitat disminueix.
• 1 kg d’aigua sòlida posseeix un major volum que 1
kg d’aigua líquida
• D H2O líquida =1 g/ml
• D H2O sólida =0.91g/ml
 Composició iònica de l’aigua
L’aigua dolça o continental conté 0,1% de
sòlids dissolts.
• Els més abundants són: CaCO3, MgCO3,
NaCl, NaHCO3.
• En l’aigua es troben com ions dissociats:
Mg2+,Ca2+, Na+, CO32-, Cl-, HCO3-.
L’aigua oceànica presenta una concentració
alta de sals dissoltes especialment:
Na+, Cl -
Composició iònica de l’aigua
2. SALS MINERALS
Els organismes contenen sals minerals molt importants per al seu
funcionament; poden trobar‑se en tres formes diferents:
 Dissoltes, en forma de cations: Na+, K+, Ca2+, Mg2+, etc., o
anions: Cl-, SO42-, PO43-, CO32-, NO3-, etc. Les seves funcions són:
a. mantenir l’equilibri osmòtic

L’osmosi consisteix en el pas passiu d'un dissolvent entre

dues dissolucions de diferent concentració, a través d'una
membrana semipermeable; aquest moviment de difusió
crea una pressió, l’anomenada pressió osmòtica.
Les cèl·lules han de tendir a l’equilibri osmòtic, és a dir, a
l’equilibri entre les concentracions internes i externes
d’ions
Els ions poden mantenir el grau de
salinitat cel·lular degut a la seva
entrada o sortida, per mètodes actius
o passius.
Un altre mecanisme es l’alternança
entre precipitació i dissolució
b. Mantenir estable el pH

Atès que l’aigua

està poc ionitzada,
l'aparició en el
medi d'un àcid o
d'una base (és a
dir, d'ions) pot fer
variar molt el pH.
Els ions, els
fosfats i carbonats
principalment ,
actuen a través de
l'efecte tampó,
esmorteint o
anul·lant aquesta
variació
 c. Altres funcions específiques
La concentració d’ions de Na+ i K+ és important en la
transmissió de l’impuls nerviós, la de Ca2+ ho és en la
transmissió de l’impuls nerviós en la fibra muscular, etc.
 Associades en forma d'ions a biomolècules orgàniques, fent
funcions específiques: Fe2+ en l'hemoglobina, Mg2+ en la clorofil·la,
PO43- en fosfolípids i en nucleòtids, etc.

hemoglobina clorofil·la a
 En estat sòlid
(precipitades) formen
estructures insolubles
amb funcions de
protecció i
sosteniment

Ca3(PO43-) en
ossos

SiO2 en closques de
diatomees
3. ALTRES BIOMOLÈCULES INORGÀNIQUES

En els organismes es troben altres biomolècules inorgàniques

com:
 O2, que intervé en reaccions d’oxidació – reduccio
 CO2, que s’obté en la respiració cel·lular
 NO, que té funcions diverses: vasodilatador, defensiu,
neurotransmissor no específic, etc.
 altres