Biografies
Narcís Oller:
Poemes
Jacint Verdaguer: “En defensa pròpia”
Defensa pròpia, publicat per Jacint Verdaguer anys 1895 i 1897, és un llibre on es recullen articles on el poeta i sacerdot es defensa davant
l’opinió pública d’una campanya de desprestigi i assetjament, és a dir que es defensa que persones que el difamaven, el ridiculitzaven i intimiden.
Aquests articles eren anomenats “cartes”, ja que vol donar una explicació de l’opinió pública. Dona uns missatges massa clars i directes i explica
una vida de servei i amistat amb el Marqués de Comillas i la col·laboració respecte al que li havia demanat el bisbe de Vic.
El llibre un total de 64 pàgines i està dividit en diferents parts. Una d’aquestes és “A la Gleva” on nomenen al senyor Bisbe de Vic president dels
Jocs Florals.
Carles Aribau: “La pàtria”
El text fa referència a un poema de Bonaventura Carles Aribau, un escriptor català del segle XIX que es considera un dels precursors de la
Renaixença, un moviment literari i cultural que buscava reviure la llengua i la cultura catalanes després de segles d'opressió política i cultural per
part del govern central espanyol.
El poema en qüestió es diu "Oda a la Pàtria" i es caracteritza per la seva estructura en octaves de versos alexandrins amb una rima abbaacca. El
poema comença amb un comiat idealitzat de la natura catalana, personificat a les muntanyes i la bellesa del paisatge. Tot i això, a mesura que
avança el poema, es fa evident que la "pàtria" que el poeta troba a faltar no és tant un -lloc físic com un conjunt de símbols i valors que s'han
perdut a l'exili.
El poema se centra en la importància de la llengua i la cultura catalanes com a part de la identitat nacional, i es remunta a l'època medieval per
cercar exemples d'una tradició literària i lingüística que cal protegir i celebrar. Tot i això, malgrat aquesta exaltació del passat, el poema també
suggereix que la llengua i la cultura catalanes estan en perill en el present, i que es necessiten <esforços renovats per mantenir-les vives.
Una de les característiques més interessants del poema és el seu sorprenent canvi de to al vers 46, on el poeta substitueix la paraula "pàtria" per
"patró", i celebra la festa del patró en lloc de lamentar la pèrdua de la pàtria. Aquest canvi es pot interpretar com una crítica vetllada a la
hipocresia de la classe dirigent, que utilitza el patriotisme com un mitjà per mantenir el seu poder i la seva influència.
Narcís Oller: “Pilar Prim”
Pilar Prim és una història del segle XIX que va sobre una noia rica anomenada Pilar Prim. Ella viu a Barcelona i està enamorada d'un noi
anomenat Julià.
Durant la història, Pilar ha de lluitar contra les expectatives que la seva família té d'ella per poder casar-se amb Julià a més també parla sobre la
lluita entre diferents grups socials, la desigualtat i la discriminació que les dones pateixen en aquell temps.
En resum, Pilar Prim és una crítica a la societat del segle XIX, on les dones no tenien molts drets i estaven limitades per les expectatives socials.
La història de Pilar ensenya que les dones també poden prendre les seves pròpies decisions i lluitar per a la seva llibertat i felicitat.
Àngel Guimerà: “Terra baixa” (acte I Escena VI)
Terra Baixa (1897) és una obra teatral d’Àngel Guimerà on presenta una sèrie de conflictes humans i tensions simbòliques. Guimerà enfronta
l’ideal de la Terra Alta i de la terra baixa a través d’un conjunt de personatges que viuen amb intensitat la problemàtica de la possessió amorosa i
la transformació de l’ésser humà.
Es basa en el poder de l'amo i classes social, amb un triangle amorós entremig. Sebastià és l'amo de les terres. Vol a la marta, però no vol perdre
els beneficis de casar-se amb una senyora de diners, fa que el Manelic un pastor de les seves terres es casi amb la Marta amb l'objectiu de poder
tenir relacions amb la marta i a la vegada casar-se amb la dona adinerada i com el Sebastià és l’amo el Manelic ha de callar, la situació continua i
el Manelic i la Marta s'enamoren profundament els dos cansats dels abusos de l’amo decideixen enfrontar-lo la Marta s'encara amb ell i el
Manelic apunyala al Sebastià cridant “he mort al llop” fent referència a quan va explicar-li a la Marta que va haver-hi una època quan era pastor
en la qual cada nit un llop matava les ovelles del Manelic i ell cansat de no poder fer-hi res, decideix matar-lo.
Narcís Oller i Moragas, el qual va néixer el 10 d'agost de 1846 a Valls, Tarragona, Catalunya, va ser un escriptor català considerat un dels principals
representants del moviment literari del Realisme a Espanya i de la Renaixença catalana. Oller es va criar en la masia familiar i va estudiar Dret a la Universitat
de Barcelona. Va començar a escriure en castellà, però la influència de la Renaixença i del seu cosí Josep Yxart el van decantar cap a la seva llengua materna.
El 1867 es va traslladar a Barcelona, on va començar a treballar com a periodista i va col·laborar en diverses publicacions literàries. Va ser oficial de secretària
de la <Diputació de Barcelona i procurador dels tribunals. El 1875 va publicar la seva primera novel·la, "La febre d'or", que va obtenir un gran èxit de crítica i
públic. Al llarg de la seva carrera literària, Oller va publicar diverses novel·les i contes, entre els quals destaquen Pepet i la Marieta (1876), La papallona
(1882), La bogeria (1899) i La pluja (1901).
Narcís Oller va ser un destacat representant del Realisme i el Naturalisme a Espanya i a la Renaixença catalana. Tots dos moviments literaris van tenir un fort
impacte en la seva obra.
Pel que fa el Realisme es va centrar en representar la realitat tal com és. Va buscar representar la societat tal com la veien, sense filtres. Oller va ser un dels
autors realistes més destacats a Espanya i la seva obra es caracteritza per retratar la societat i la vida quotidiana de la Catalunya del segle XIX amb realisme i
sensibilitat.
D'altra banda, el Naturalisme va ser un moviment literari que va sorgir del Realisme i que va buscar retratar la vida amb tota la seva crueltat i desesperança. Els
escriptors naturalistes van considerar que la vida era determinada per factors biològics i socials, i van retratar personatges amb debilitats físiques i
psicològiques. La obra més destacada d'Oller en aquest sentit és "L'escanyapobres", una obra naturalista que va causar polèmica per la seva cruesa i el seu retrat
de la misèria i la violència a la Catalunya rural.
L'Escanyapobres" és una novel·la que narra la història d’un jove camperol anomenat Ricard el qual decideix emigrar a Barcelona a la recerca de feina i millors
oportunitats. Allà, però, s'enfronta a una realitat ben diferent de la que havia imaginat i es veu obligat a viure en condicions miserables i precàries. Es va trobar
amb les injustícies que afectaven els sectors més pobres de la societat. Degut a això és considerada una de les millors obres del Naturalisme gràcies a la seva
cruesa, realisme i misèria.
La seva obra es caracteritza per retratar amb realisme i sensibilitat la societat i la vida quotidiana de la Catalunya del segle XIX, així com pel seu estil elegant i
curós. Va exercir una influència decisiva en la literatura catalana, però la mort de Yxart i de Sardà, que havien estat els seus mentors, ho van anar allunyant del
primer pla, que ocupava el noucentisme, encara que va continuar publicant obres de tall naturalista com Pilar Prim.
A més de la seva carrera literària, Oller també va participar en la vida política i cultural de la seva època. Va ser diputat al Congrés dels Diputats i regidor a
l'Ajuntament de Barcelona. També va formar part de la Institució Catalana d’Història Natural i de l'Institut d'Estudis Catalans. Narcís Oller va morir a
Barcelona el 1930, als 83 anys.
Jacint Verdaguer:
Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902) va ser un poeta i capellà català, considerat una de les figures més importants de la literatura catalana. Va néixer a
Folgueroles, un petit poble a prop de Vic.
Va estudiar al Seminari de Vic, on es va ordenar sacerdot al 1870. Durant la seva etapa com a rector, va començar a publicar els seus primers poemes en
revistes i diaris, cosa que li va valer un gran reconeixement com a poeta. El 1879 va abandonar el sacerdoci i es va traslladar a Barcelona, ​on es va dedicar per
complet a la literatura.
Verdaguer és més conegut pel seu llarg poema narratiu "L'Atlàntida", publicat el 1877. El poema explica la història d'un grup d'atlants que viatgen a la
Mediterrània a la recerca d'una nova pàtria i que finalment s'instal·len a Catalunya. L'Atlàntida es va convertir en un gran èxit i es considera una obra rellevant
dins de la literatura catalana.
La poesia de Verdaguer es caracteritza pel seu lirisme (profunda emoció), musicalitat i capacitat de descriure el paisatge natural i cultural de Catalunya. La seva
obra està molt arrelada al folklore i la història catalana, i se'l considera una de les figures més destacades de la Renaixença Catalana, un moviment cultural que
va tenir com a objectiu reviure i promoure la cultura catalana al segle XIX.
Verdaguer va morir el 1902 a Vil·la Joana. El seu llegat es celebra a Catalunya, on se'l considera poeta nacional i símbol de la identitat catalana.
Àngel Guimerà:
Àngel Guimerà i Jorge va néixer a Santa Cruz de Tenerife l'any 1845 i va morir l'any 1924 a Barcelona. Fill d’una família que portava un negoci de vi que els
va dur fins a Tenerife. Al cap de 8 anys va arribar a Catalunya després que el seu pare decidís tornar. Ell va arribar a Catalunya sense saber l'idioma i això serà
important en les seves futures obres.
Parlant sobre la poesia Guimerà amb 20 anys escrivia
versos en castellà, però no va ser fins al 24 quan va començar a fer servir el català i va convertir-se en un defensor de la Renaixença. Guimerà va ser un gran
activista i va formar part del grup Jove Catalunya i va fundar amb el seu amic Pere Aldebert la revista catalanista La Renaixença que dirigirà quan es va
convertir en diari. L'any 1892 va ser ponent de les Bases de Manresa, va participar en assemblees catalanistes, va presidir els Jocs Florals i va ser elegit
president de L’Ateneu de Barcelona. La seva poesia estava en el marc dels Jocs Florals. Va guanyar diversos premis fins que l’any 1877 va rebre al mateix
temps la flor natural, la viola i englantina de manera que va ser nomenat mestre en gai saber.
Quan ja era un poeta conegut, Guimerà es va dedicar al teatre, però sense abandonar el vers. Va utilitzar el teatre per seguir amb les reivindicacions nacionals
que expressava a través de la poesia jocfloralesca. Va començar amb les tragèdies romàntiques aquí tenim Gal·la Placídia (1879) i Mar i cel (1888) a partir
d’aquest punt Guimerà comença a canviar a drames realistes on va publicar la boja (1890) des de la publicació d’aquesta obra Guimerà va començar a canviar
els personatges de forma que hi hagués diferents classes, la història estigues inspirada en el s. XIX i finalment també va canviar el seu vocabulari, va abandonar
el vers i adopta una llengua popular, senzilla i plena d’expressió que provenen del carrer. A Partir d'aquí ja entra de ple al realisme. Entre els anys 1890-1900 va
escriure les peces més universals que parlaven dels conflictes del moment. Aquí tenim obres com En pólvora (1893), La festa del blat (1896), Maria Rosa
(1894), La filla del mar (1900) i Terra baixa (1897) la seva obra més destacada.
Després Guimerà va seguir escrivint molt teatre, va fer monòlegs patriòtics, drames religiosos i llegendes romàntiques. Finalment, va morir el 1924 i el seu
enterrament va ser un acte multitudinari.