L'è tica

kan tian a
Alejandra Contreras
acontreras@lasalle.cat
L'è tica kantiana
Kant s'ocupa no només de la raó pura sinó de la raó pràctica, la que ens
orienta en les nostres accions
Per això ha de respondre les següents preguntes:
"Què he de fer?"
"Què puc esperar si faig el que he de fer?"
La resposta a aquestes preguntes les trobem a les següents obres:
Crítica de la raó pràctica
Fonamentació de la metafísica dels costums
Segons Kant, la ciència o el conexiement no són res si no contribueixen a
fer més humà i moral el nostre comportament,
D'això s'encarrega la raó pràctica (acció) i no la raó pura (teoria)
L'è tica tradicional
Abans de respondre la pregunta "què he de fer?", Kant va fer una anàlisi
del que s'havia proposat fins el moment en referència a l'ètica
El denominador comú de les normatives ètiques és que totes són
ètiques materials
Què són les ètiques materials?
Kant considera materials aquelles ètiques que acaben sent normes
o preceptes
Els principals inconvenients d'aquestes ètiques són...

Q u e só n è tiques empíriqu es Q u e só n è tiques h e te rò n o m e s

 È tiques empíriqu es

Què són les ètiques empíriques?

Ens diuen què hem de fer o què no hem de
fer: "Has de dir la veritat"
"No has de matar"
El seu contingut prové de l'experiència, ja que així podem comprovar quines conductes són
adequades per assolir el nostre propòsit
Es fonamenten en un bé (ex: la felicitat) i estableixen el camí que has de seguir per aconseguir-lo
Segons Kant, són ètiques interessades, ja que promouen certes accions en funció de la
recompensa que s'obté amb el seu compliment
Es componen de normes que assenyalen una bona actuació i que Kant anomenarà imperatius
hipotètics
Els imperatius hipotètics ordenen o prohibeixen una acció en funció del seu objectiu "No
beguis en excés" = ens obliga si acceptem que conservar la salut és un bé al qual hem
d'aspirar
"Si vols conservar la salut, no beguis en excés" = si acceptem la condició prèvia, la segona part té
sentit
 È tiques h e te rò no m e s

Què són les ètiques heterònomes?

Aquelles on la voluntat està determinada per principis que no provenen de la raó
Les ètiques heterònomes les acceptem en virtut de l'influència externa, normalment vinculada
al sistema moral culturalment imposat en la societat
Les ètiques materials justifiquen una sèrie de preceptes en funció del fins (la felicitat, la salut...)
que depenen d'interessos externs

Per Kant, una ètica autènticament humana ha de ser...

Universal: vàlida per a qualsevol ésser humà, amb independència dels seus interessos
Autònoma: basada en la llibertat i la capacitat humana per a donar-se una llei
desinteressada i autèntica

A i xò n o m é s é s possible e n u n a ètica racional

 "La buena voluntad no es buena por lo que efectúe o realice, no es
buena por su adecuación para alcanzar algún fin que nos hayamos
propuesto; es buena sólo por el querer, es decir, es buena en sí
misma.
Considerada por sí misma, es, sin comparación, muchísimo más valiosa
que todo lo que por medio de ella pudiéramos verificar en provecho o
gracia de alguna inclinación y, si se quiere, de la suma de todas las
inclinaciones. Aun cuando, por particulares enconos del azar o por la
mezquindad de una naturaleza madrastra, le faltase por completo a esa
voluntad la facultad de sacar adelante su propósito; si, a pesar de sus
mayores esfuerzos, no pudiera llevar a cabo nada y sólo quedase la
buena voluntad -no desde luego como un mero deseo, sino como el
acopio de todos los medios que están en nuestro poder-, sería esa
buena voluntad como una joya brillante por sí misma, como algo que
en sí mismo poseo su pleno valor."

Fonamentació de la metafísica dels

L'è tica kantiana: l'è tica fo r m a l

Kant rebutja les ètiques materials (empíriques i heterònomes) perquè

considera que no són pròpies dels éssers majors d'edat
La Il·lustració és una reivindicació de la llibertat i l'emancipació de
qualsevol dependència
Kant comparteix aquesta idea i creu que ha arribat el moment en que
l'ésser humà ha de fer-se càrrec de la seva vida i decidir per ell mateix
Aquesta emancipació exigeix una ètica autònoma, en la qual el mateix home
ha de determinar la llei moral
És incompatible amb una ètica material, per axò Kant defensa la
necessitat d'una ètica formal
L'è tica kantiana: l'è tica fo r m a l
Kant considera les ètiques formals aquelles que no tenen contingut
Aquelles que en lloc de dir què s'ha de fer, diuen com s'ha de fer
Són ètiques de forma:
No ens manen "fes això"
Ens diuen la manera en que hem d'actuar
Els imperatius de l'ètica formal no són hipotètics, sinó que són categòrics
Obliguen i exigeixen compliment sense condicions ni excepcions
"Actua només segons les màximes que desitjaries que es convertissin en
lleis universals"
L'imperatiu categòric es coneix també com a principi
d'universalitat
No ens diu què hem de fer, sinó que estableix la forma que ha de
tenir qualsevol màxima per ser una norma moral de tipus universal
És una reformulació de: "El que no vulguis per a tu no ho vulguis
per als altres"
L'è tica kantiana: l'è tica fo r m a l
Kant va formular l'imperatiu categòric d'aquest mode:
"Tracta tot ésser humà no com un mitjà, sinó com un fi en ell mateix"
Hem de tractar els altres com el que són, éssers humans amb dignitat,
pel que no poden ser utilitzats com a instruments per satisfer els
nostres desitjos
Per a Kant, actuar d'aquest mode és actuar de manera desinteressada
El comportament ètic és necessàriament desinteressat
Una manera d'actuar basada en el respecte i l'amor al deure
És imprescindible un convenciment i una acceptació interna del deure
 E x e m p l e d e moralitat

Dos botiguers es El botiguer 2

comporten El botiguer 1 ho El botiguer 2 ho Externament, actua d'una
d'una manera fa perquè sap fa perquè tots dos es manera
honrada i legal, que sinó a la considera que porten de autènticament
cobrant el que llarga perdrà aquest és el mateixa manera moral, ja que
correspon pels els seus clients seu deure no utilitza els
productes seus clients
com a
instruments per
enriquir-se
Kant diferencia 4 tipus de deures segons si són envers nosaltres mateixos o envers els altres i si són perfectes (el
contrari és absurd) o imperfectes (el contrari no és absurd, però no es pot desitjar que es converteixi en llei universal).

Posa un exemple concret de cadascun d’aquests tipus:

Perfecte vers jo mateix: No m’he de suïcidar en cap circumstància. Seria racionalment contradictori llevar-se la vida
per amor a la vida i no puc voler de cap manera que es converteixi en llei. És un deure vers mi mateix, i és perfecte
perquè el contrari és absurd.

Perfecte vers els altres: S’han de tornar els deutes. Ja hem comentat l’exemple abans. Està clar que aquest deure és
vers als altres, i el contrari també és absurd.

Imperfecte vers jo mateix: He de desenvolupar els meus talents naturals. Hom podria pensar que li fa mandra i que
prefereix fer el gandul. Però un ésser racional vol necessàriament que la norma sigui que es desenvolupin tots els seus
talents útils. Considera que aquest deure és imperfecte en tant que no seria contradictori desitjar no fer res, però no
podem desitjar que es converteixi en llei universal.

Imperfecte vers els altres: M’he de preocupar i he de contribuir al benestar dels que pateixen dificultats. Segueix el
mateix esquema que l’exemple anterior, però ara s’adreça clarament vers els altres.
El fet de conèixer el nostre deure no significa automàticament que el complim. Kant
diferencia tres tipus d'acció:

• ACCIÓ IMMORAL: consisteix a no complir el deure

Exemple: cobrar un preu més car

• ACCIÓ AMORAL: consisteix a complir el deure de forma interessada.

Exemple: el botiguer cobra al mateix preu perquè sinó es quedarà sense clients
(aquesta falsa moral tindria una estructura hipotètica i per tant no podria ser universal)

• ACCIÓ MORAL: consisteix a complir el deure de forma totalment desinteressada,

simplement per respecte al deure, que m'ho ordena categòricament.

L'ètica kantiana és categòrica en la mesura que no admet condicionants. Si

admetéssim l’interès com a factor a considerar a l'hora de definir la moralitat, no podríem
considerar les lleis morals com a universals, perquè cada persona té interessos diferents.
 "La autonomía de la voluntad es la constitución de la voluntad, por la cual es ella para sí
misma una ley -independientemente de como estén constituidos los objetos del querer-. El
principio de la autonomía es, pues, no elegir de otro modo sino de éste: que las máximas
de la elección, en el querer mismo, sean al mismo tiempo incluidas como ley universal.
Que esta regla práctica es un imperativo, es decir, que la voluntad de todo ser racional
está atada a ella necesariamente como condición, es cosa que por mero análisis de los
conceptos presentes en esta afirmación no puede demostrarse, porque es una proposición
sintética; habría que salir del conocimiento de los objetos y pasar a una crítica del sujeto,
es decir, de la razón pura práctica, pues esa proposición sintética, que manda
apodícticamente, debe poderse conocer enteramente a priori. M a s este asunto no
pertenece al capítulo presente. Pero por medio de un simple análisis de los conceptos de la
moralidad, si puede muy bien mostrarse que el citado principio de, la autonomía es el
único principio de la moral. Pues de esa manera se halla que su principio debe ser un
imperativo categórico, el cual, empero, no manda ni más n i menos que esa autonomía
justamente."

Fonamentació de la metafísica dels costums

Postulats d e la raó
Parlar de moralitat pressuposa acceptar la nostra condició d'éssers amb capacitat per
a
decidir la nostra actuació
L'existència de l'ànima, del món i de Déu són imprescindibles per parlar de
moral Considera que les idees trascendentals de la raó teòrica han
d'entendre's com a postulats de la raó pràctica
Són idees de les quals no tenim certesa però que hem de pressuposar que
existeixen per un motiu moral
Si actuem de manera desinteressada i sense esperar res a canvi, podem
aspirar a la
felicitat
Sovint observem que la virtut no sempre va acompanyada de la felicitat
Només la immortalitat de l'ànima i l'existència de Déu poden garantir que
la
v
 "Si, pues, ha de haber un principio práctico supremo y un imperativo categórico con
respecto a la voluntad humana, habrá de ser tal, que por la representación de lo que es fin
para todos necesariamente, porque es fin en sí mismo, constituya un principio objetivo
de la voluntad y, por tanto, pueda servir de ley práctica universal. El fundamento de este
principio es: la naturaleza racional existe como fin en sí mismo. Así se representa
necesariamente el hombre su propia existencia, y en ese respecto es ella un principio
subjetivo de las acciones humanas. Así se representa, empero, también todo ser racional
su existencia, a consecuencia del mismo fundamento racional, que para mi vale;10 es,
pues, al mismo tiempo un principio objetivo, del cual, como fundamento práctico
supremo, han de poder derivarse todas las leyes de la voluntad. El imperativo práctico
será, pues, como sigue: obra de tal modo que uses la humanidad, tanto en tu persona
como en la persona de cualquier otro, siempre como un fin al mismo tiempo y nunca
solamente como un medio.
Vamos a ver si esto puede llevarse a cabo."

Fonamentació de la metafísica dels costums