Unitat 4.

La producció i
la seva gestió.
 Índex de la unitat

Punts:
1. El concepte de producció, el procés productiu. 1-2 (1/9)

2. Tecnologia i innovació tecnològica (I+D+i). 1-2 (1/9)

3. La producció com a funció de les empreses, la direcció i la planificació

de la producció. 5-2 (2/9)

4. La logística integral. 5-2 (2-9)

5. La qualitat a l’empresa. 7/2 (3/9)

6. Producció i protecció del medi ambient. 7/2 (3/9)

Punts amb exercicis numèrics:

7. Funció de producció, productivitat i eficiència de la producció. 8-2 i 15-

2 (4 i 5 de 9)

8. Els costos de l’empresa. 19-2 i 21-2 (6 i 7 de 9)

9. Llindar de rendibilitat (punt mort) i llindar de producció. 22-2 i 26-2 (8 i

9 de 9)
 1. El concepte de producció, el procés productiu.
Concepte de producció.

Definició de producció (diferents punts de vista):

– En primer lloc, en sentit genèric, econòmic o ampli:

Activitat que du a terme una empresa amb la qual crea o augmenta el valor (valor
afegit) o la utilitat en un be, el qual podrà ser venut (per tal de satisfer necessitats
humanes).
Podem dir que totes les empreses produeixen, també les que pertanyen al sector
terciari (serveis).

– En segon lloc, en sentit específic, tècnic i econòmic o estricte:

Etapa d’una empresa, consistent en un procés de transformació d’uns elements,
els recursos o factors de producció (com les matèries primeres), entrades del
procés (inputs) en productes (sortides del procés o outputs). Es basa en
l’observació i el seguiment d’uns procediments definits prèviament.

– En tercer lloc, com a resultat del procés productiu de l’empresa:

Quantitat de producte obtingut en el procés de producció.
El procés productiu.
La producció és un conjunt de processos que cal organitzar, planificar i
gestionar
El procés productiu és la seqüència d’activitats necessàries per elaborar un
producte.
Per aconseguir un producte cal que l’empresa disposi d’uns factors de
producció.
Perquè es pugui dur a terme el procés productiu cal emmagatzemar diversos
tipus d’existències: matèries primeres matèries, mercaderies, productes
acabats i altres.
En la fabricació d’un producte s’acostuma a obtenir diferents productes
semielaborats que, units i transformats convenientment, donaran lloc al
producte final. A més, es produeixen residus, que cal eliminar seguint la
normativa existent en cada cas.
 El procés productiu. Classificació.
Existeixen diferents tipus o classes de processos productius, que es poden agrupar en
funció de diferents criteris:
2. La tecnologia i la innovació tecnològica (I+D+i).

La producció és l’obtenció d’un bé a partir de la combinació d’una sèrie de

factors productius, segons una tecnologia específica.

Una tecnologia és una manera de combinar uns factors productius amb la

finalitat de produir algun producte, en general amb la participació d’una
màquina (també d’algun treballador).

Per produir és necessari posar en pràctica uns coneixements i procediments

(maneres de produir), els quals són la base de qualsevol tecnologia i
contribueixen a poder aconseguir obtenir el producte.

Per a la producció es poden utilitzar diverses tecnologies (tecnologia tradicional,

tecnologia automatitzada...).

Un canvi de tecnologia es dona quan es combinen els diversos factors de

manera diferent per produir el mateix.
Les sigles I+D+i o R+D+i corresponen als següents termes:

- Investigació (o recerca): indagació (la qual s’ha de planificar) per obtenir

nous coneixements científics i tecnològics.

- Desenvolupament: aplicació dels resultats de la investigació per a la

fabricació de nous productes o materials o per al disseny de nous processos de
producció.

- Innovació (tecnològica): s’aconsegueix quan els productes, materials o

processos nous que s’obtenen, tecnològicament difereixen de manera
apreciable dels que existien anteriorment.
Inversió en investigació, desenvolupament i innovació (I+D+i):
si es destina una part dels recursos a millorar les tecnologies productives i a fer
que els procediments productius proporcionin més producció o que estalviïn en
la utilització de factors productius.

La innovació tecnològica pot ser de de dos tipus:

- Innovació de producte: dirigida a la millora del propi producte o a la

generació d’altres nous a partir de la incorporació d’avanços tecnològics per
millorar, així, la competitivitat de l’empresa. Aquesta s’aconsegueix quan els
consumidors prefereixen el nostre producte en comparació amb la resta de
productes similars que ofereix el mercat.

- Innovació de procés: introducció de nous processos de producció o a

la modificació dels existents, mitjançant la incorporació de noves tecnologies,
per millorar, així, la productivitat de l’empresa. Aquesta s’aconsegueix quan amb
els mateixos recursos s’obté major producció i, amb això, es redueix el cost
unitari de producció
3. La producció com a funció de les empreses,
la direcció i la planificació de la producció.
La producció és, juntament amb la funció comercial, una de les funcions
bàsiques empresarials.
Consisteix en les operacions de transformació de factors productius i la
fabricació dels béns.

Té uns objectius a assolir i té uns elements:

L’objectiu genèric és l’organització, la planificació, la gestió i el control de
resultats d’aquestes operacions, amb la màxima eficiència econòmica,
contribuint així a l’objectiu general de l’empresa, que acostuma a ser
maximitzar els beneficis, també optimitzar la prestació de serveis o una finalitat
social (per a empreses que no tinguin ànim de lucre).

La funció de producció és competència del departament de producció (també

anomenat de fabricació, logístic o d’operacions). Encarregant-se de dirigir la
producció com a sistema productiu.
 Esquema del sistema productiu o de producció, amb els elements que el
configuren:

En un procés de producció cal disposar dels factors productius per tal que la direcció
de la producció, condicionada per determinats factors, pugui, per mitjà del procés,
obtenir un producte.
Hi ha una sèrie de factors determinants o limitadors que la direcció de la producció
ha de considerar per prendre decisions sobre la producció:

- Capacitat productiva: És la quantitat de producció màxima que es pot realitzar d’un

producte, en funció d’uns elements dels que se disposa (nombre de màquines, mà
d’obra..., en general són recursos limitats.
- Demanda del producte en el mercat: Què marcarà les quantitats de producte que
pot vendre l’empresa i, per tant, les quantitats que n’ha de fabricar. En general,
dependrà del tipus de producte i de com s’estructura la producció: per comandes de
client (produir allò que el client demana amb la comanda) o per magatzem (vendre
allò que ja s’ha produït).
- Disseny del sistema productiu: L’estructura dels processos que l’integren i la
manera de produir, adaptant-se, de manera flexible, a les situacions de l’entorn.
- Entorn econòmic: Són situacions externes a l’empresa, però que s’hi relacionen.
Determinen un conjunt d’oportunitats que es poden aprofitar (noves expectatives de
negocis…) i d’amenaces que cal considerar (problemes amb les fonts
d’aprovisionament…).

Normalment cal que la direcció de la producció es coordini amb l’àrea comercial i

l’àrea financera.
 La planificació de la producció.
En general, la direcció de la producció té com a competència fonamental la gestió
del sistema de producció sota criteris d’eficàcia i d’eficiència, amb la intenció de
fabricar un producte específic en les quantitats determinades i en un temps de
realització concret.
La planificació de la producció permet gestionar el sistema de producció amb
criteris d’eficàcia i d’eficiència amb l’objectiu de fabricar un producte en les
quantitats necessàries i en un temps determinat.
- Eficàcia: Assolir els objectius pel que fa a quantitat, qualitat i terminis de
realització.
- Eficiència: Aconseguir el màxim producte amb el mínim cost.
És per tot això que l’empresa ha de desenvolupar un sistema de planificació de la
producció com a base de la gestió de la producció:
 El sistema MRP.

És la planificació dels materials necessaris per elaborar un producte, que permet

determinar aquests materials, etc..
I es tindran en compte els terminis d’aprovisionament.
4. La logística integral.
Les empreses, encara més als mercats actuals, cada vegada més globalitzats,
tenen la necessitat de desenvolupar nous sistemes de gestió de la producció que
els permetin mantenir la competitivitat.

Per aquesta raó va aparèixer la logística integral o gestió de la cadena

logística, activitat empresarial consistent en un sistema de gestió integral de la
producció i els estocs.
L’empresa tractarà de gestionar, planificar i controlar els fluxos de materials i el
seu emmagatzematge de manera eficient i eficaç, tenint com a objectiu final
satisfer les necessitats dels clients.

Implicarà a les àrees, departaments o subdepartaments d’aprovisionament,

producció, magatzem, transport, distribució i qualitat, i a totes les seves
activitats.

La logística és un component essencial en el funcionament de l’economia

mundial.
Interessant entrar i veure les webs dels quadres de les pàgines 109 i 110, i llegir
l’article Embús global.
Un sistema de logística integral està basat en uns elements fonamentals:
Els sistemes de logística integral tenen una connexió total amb el concepte de la
cadena de valor* d’una l’empresa, degut a que es basen en el fet de millorar la
interrelació existent entre els diferents elements que conformen el valor dels
productes elaborats.
Cadena de valor: eina analítica que consisteix a descompondre i analitzar totes les
activitats que es duen a terme en una empresa per fabricar i vendre un producte o
servei.
D’aquesta forma es pot estudiar l’aportació de valor de cadascuna de les activitats i
els seus costos, a més d’identificar quines són les fonts d’avantatge competitiu i
definir les estratègies competitives.

Procés de materials i flux d’informació (cadena de valor):

La implementació d’un sistema de logística integral aporta importants avantatges a
l’empresa, ja que si l’objectiu fonamental és satisfer les necessitats dels clients, es
comença per integrar-los en el disseny del producte que ells necessiten. A més, ha
d’integrar totes les funcions i els processos per satisfer-ne les necessitats. Vol
aconseguir la major eficiència de tots els departaments que integren l’empresa per
tal de satisfer les necessitats del client.
Per tant, la logística integral és un procés que comença i acaba en el client.

Cal que, de manera similar, els proveïdors també col·laborin estretament amb
l’empresa per desenvolupar el producte.

Amb aquesta relació estreta entre empresa, clients i proveïdors s’optimitzen els
processos de producció, de manera que es fan més eficients i eficaços.

També és molt habitual que l’empresa externalitzi les activitats d’emmagatzematge i

distribució (les contracta a altres empreses), per fer-les més flexibles i adaptatives, i
alhora estalviar recursos per tal de reduir globalment els costos de producció.
 5. La qualitat a l’empresa.

La qualitat és un dels elements que determina els objectius de la gestió de la

producció.

Consisteix en el conjunt de característiques, propietats i especificacions tècniques

que defineixen un producte.
Es tindrà en compte la capacitat que té aquest producte per satisfer les
necessitats dels clients.
S’haurà de determinar el nivell d’adequació a la utilització per a la qual el
producte està destinat.
Suposa el compliment concret de les especificacions que diferencien els productes.

La qualitat dels productes elaborats és un aspecte molt important que han de

gestionar i planificar les empreses. Determina la competitivitat de l’empresa dins
del mercat (a més que marca l’estructura de costos i pot influir sobre la
rendibilitat general de les inversions de l’empresa).

Assolir la «qualitat total» depèn de molts factors, comportant la implicació de tots

els departaments de l’empresa, així com la dels seus membres.
Per tal que d’establir i implementar un sistema de gestió de la qualitat per part d’una
empresa molt sovint cal redissenyar els processos productius de manera que millorin
en eficiència i en control de la qualitat.
És a dir, si es vol elaborar un producte amb la qualitat justa, el primer que s’ha de
fer és adaptar i millorar les màquines i les instal·lacions utilitzades per millorar la
qualitat dels productes.
Això es coneix com a reenginyeria de processos (business process reengineering),
que és la revisió fonamental dels processos de producció d’una empresa i del sistema
de producció amb l’objectiu d’assolir millores de rendiment, reducció de costos, de la
qualitat del servei i del terminis, adaptant els processos de producció de l’empresa
amb l’objectiu d’assolir el nivell de qualitat òptim.

Com ja s’ha comentat, aquesta optimització dels processos de producció permet

oferir la qualitat que els clients necessiten, de manera que millora la competitivitat
de l’empresa.
Les fases del procés d’implantació d’un sistema de
gestió de la qualitat a una empresa són:

En les empreses de
manipulació
d’aliments, el control
de la qualitat del
producte és
essencialment
important.
La gestió de la qualitat de l’empresa suposa invertir en tècniques de millora de la
qualitat i de prevenció d’errades de producció, el que permetrà a l’empresa
assegurar una part rellevant del seu futur.
Els nivells de la gestió de la qualitat són:
Els «costos» per la manca de qualitat en una empresa poden ser importants. Però
un «excés de qualitat» també pot repercutir de manera notable en els costos. La
«lluita per la qualitat» no significa arribar a obtenir la qualitat màxima sinó la «qualitat
justa» que requereix un producte concret d’una empresa.

La implementació o posada en marxa d’un sistema de gestió de la qualitat implica,

comporta una estructura de costos suplementaris. Aquests no haurien de superar als
de la manca de la qualitat, ja que així no es compliria amb l’objectiu d’invertir en
qualitat per millorar la rendibilitat. Aquests costos suplementaris són:
- de prevenció: planificar la qualitat, determinar o confeccionar el manual de qualitat*,
la formació i motivació.
- d’avaluació: observar i analitzar les característiques que determinen la qualitat,
comprovar-la i assegurar-la.
- que s’han de sumar al d’errades: recuperació i resolució de problemes de qualitat,
devolucions del clients, garanties atorgades, repercussió negativa de la imatge de
l’empresa.

*Manual de la qualitat: document de l’empresa que recull normes, procediments i

mesures que permeten assegurar la qualitat dels productes d’una empresa,
concretant l’abast de la qualitat de l’empresa. És un instrument útil per a la gestió de
la qualitat, i un document actiu, flexible i amb capacitat d’adaptació.
La certificació de la qualitat.
El sistema de qualitat d’una empresa hauria d’estar reconegut amb la intenció
d’assegurar i d’especificar la qualitat dels productes.
Així els clients podran identificar amb més facilitat si un producte o un servei té la
qualitat requerida.
La certificació de la qualitat permet que un organisme reconegut oficialment reguli i
determini les condicions que ha de complir un sistema de qualitat d’una empresa per
tal que sigui reconeguda.

Una institució, la ISO (Internacional Standard Organization, Organització

Internacional d’Estandarització) determina les condicions que ha de complir un
sistema de qualitat d’una empresa, per tal que sigui reconeguda, mitjançant una
regulació formada per un manual de qualitat per a l’activitat de l’empresa i el
conjunt de procediments i normes que n’asseguren la qualitat.
A Espanya hi ha un organisme oficial, AENOR (Associació Espanyola de
Normalització), que té competències quant a la certificació de la qualitat de les
empreses i a la normalització de procediments i de productes.
 Producció i protecció del medi ambient.

La relació entre el medi ambient i l’activitat productiva és molt estreta:

L’activitat econòmica de les empreses pren recursos del medi ambient i els transforma,
i el medi ambient rep residus de l’empresa.
Per això, és important que aquest intercanvi estigui regulat dins un marc general que
promogui el sosteniment de l’activitat productiva i el manteniment dels recursos amb el
mínim deteriorament mediambiental.
L’activitat productiva, tot i que genera externalitats positives, efectes beneficiosos,
també causa externalitats negatives, que suposen uns costos externs o costos socials
(derivats de la contaminació, etc.), que l’empresa no assumeix.
Les empreses haurien d’aconseguir integrar de manera sistemàtica la gestió
mediambiental a la seva estratègia i organització. Aquesta gestió mediambiental pot
tenir diferents graus d’implantació i desenvolupament, en funció de la capacitat de
l’empresa i del sector d’activitat en que estigui. La seva incorporació a l’empresa
està impulsada per quatre factors que l’estimulen:

- Normativa: La legislació és cada vegada més restrictiva, inclou una creixent

responsabilitat civil, penal i administrativa pels incompliments de la normativa
mediambiental. I també s’estableixen uns incentius fiscals a les empreses que
duguin a terme inversions en relació amb la protecció del medi ambient.

- Societat: Conscienciació. El deteriorament del medi ambient afecta la imatge de

l’empresa i li genera, per tant, perjudicis econòmics.

- Factors econòmics: L’atenció al medi ambient pot contribuir a incrementar i

enriquir els avantatges competitius de l’empresa.

- Ètica empresarial: Els empresaris i els directius assumeixen valors ètics i de

consciència mediambiental, incorporant com a objectius de l’empresa la reducció
dels perjudicis contra el medi ambient i la utilització racional dels recursos.
Aquests factors influeixen a les empreses fent que alteri el seu comportament i
incorpori els següents objectius bàsics a assolir, de la gestió mediambiental, de
producció sostenible:

- produir sense contaminar ni generar residus.

- contribuir a no esgotar els recursos naturals: no esgotar-los, fent servir

recursos renovables.

L’empresa que desenvolupa processos productius i productes respectuosos amb el

medi ambient i que col·labora amb el manteniment dels recursos naturals es pot dir
que observa i posa en pràctica la responsabilitat social corporativa (RSC) en aquest
àmbit mediambiental.
La indústria del medi ambient: oportunitats empresarials.
El medi ambient i la seva protecció estan d’actualitat. L’empresa que incorpora i
integra aquest aspecte dins la seva estructura de gestió d’objectius pot aconseguir
avantatges, pel que fa a competitivitat global, en els aspectes següents:
- Eficiència productiva.
- Prestigi davant els consumidors, millora de la posició al mercat, més credibilitat
social.

La societat exigeix a l’empresa més compromisos mediambientals, el que suposa

importants esforços (en recursos, tècniques, equips productius, innovació i recerca);
però al seu torn implica noves oportunitats de negoci, pel fet que les tecnologies
recents permeten desen­volupar processos productius, productes i serveis nous.
L’activitat a l’àmbit de la protecció del medi ambient ha generat un mercat nou i ha
potenciat el naixement de noves activitats econòmiques, una indústria recent del
medi ambient, que pot actuar per dues vies:

- Reducció de l’impacte ecològic: mitjançant la instal·lació d’equipaments que

permetin controlar i tractar la contaminació. La duen a terme empreses productores
de tecnologies de depuració i de tractament final de residus.
- Protecció del medi ambient: mitjançant la transformació dels processos
productius, de la tecnologia i de l’organització d’operacions: s’actua sobre l’origen de
l’impacte ecològic, es limita la producció de contaminants i es redueix el consum de
recursos. En aquest cas, es tracta de substituir certa tecnologia i certs recursos per
uns altres amb menys impacte mediambiental.
 7. Funció de producció, productivitat i eficiència
de la producció.
La funció de producció (elements i representació).

La funció de producció expressa la producció màxima que en un sistema productiu

es pot obtenir amb una combinació específica de factors o recursos de producció,
relacionant el producte total obtingut (quantitat produïda) amb els factors que
s’han utilitzat (unitats de factors productius).

Aquesta relació s’expressa mitjançant la funció (F), que dona la producció (Q)
associada a cada nivell d’utilització dels factors productius, treball (L) i capital (K).
És a dir, Q = F (L, K), on les unitats a les quals s’expressa aquesta relació funcional
són unitats físiques.

Una funció de producció representa una tecnologia concreta, quan canviem de

tecnologia la funció de producció serà una altra.
En l’exemple que es mostra a la taula següent s’estudia una empresa que fabrica
sabates a partir de dues tecnologies, amb diferents combinacions de capital i de
treball, possibilitant ambdues una producció específica màxima:

Treball (L): Capital (K): Producció (Q):

hores hores parells de sabates.
treballador. màquina.

5 3 500

7 2 500

Veiem que es pot aconseguir un mateix nivell de producció (500) amb diferents
combinacions de treball i de capital:
- es pot fer ús de 5 treballadors i 3 màquines (tecnologia més mecanitzada)
- o bé de 7 treballadors i 2 màquines (tecnologia més manual, més importància
relativa del factor ma d’obra).
Això mostra que hi ha cert grau de substitució tècnica entre treball i capital, és a
dir, entre treballadors i màquines, ja que en cada tecnologia hi ha menys hores d’un
factor amb respecte a l’altre. La primera tecnologia és més mecanitzada, la segona
més manual.
 2. Productivitat i eficiències tècnica i econòmica.
La productivitat mesura el rendiment de la producció.
Lectura interessant llibre: teletreball i productivitat (pàg. 94).
La productivitat d’un factor productiu (treball o capital) és la quantitat de
producció d’un producte que s’imputa o correspon a una unitat d’aquest
factor.
La productivitat del factor treball (PL) s’obté dividint el volum de producció entre el
treball emprat, en general la quantitat d’hores de feina (o el nombre de treballadors):

La productivitat del factor capital (PK) s’obté dividint el volum de producció entre el
capital emprat (considerant la maquinària), en general quantitat d’hores-màquina (o el
nombre de màquines utilitzades):

La productivitat global de l’empresa és la relació que hi ha entre la quantitat total

produïda i la quantitat total de factors emprats.
Pot incrementar la productivitat de l’empresa, a banda dels canvis tecnològics fruit de
l’I+D+i, són el benestar dels qui hi treballen, l’adequació de les seves condicions de
treball i l’organització escaient (apropiada) d’aquest treball.
Eficiència de la producció.

L’eficiència productiva és el concepte amb el qual es qualifiquen, valoren les tecnologies

productives. Es du a terme utilitzant dos indicadors:

- L’eficiència tècnica: Una tecnologia T1 és més eficient tecnològicament que una altra
tecnologia T2 si produeix la mateixa quantitat de producte utilitzant menys quantitat d’algun
factor productius i la mateixa o menys de l’altre factor (o si utilitzant els mateixos recursos,
aconsegueix una major quantitat de producte).
El procés productiu més eficient tècnicament és el que presentarà major productivitat en un
factor de producció i almenys la mateixa en l’altre.

- L’eficiència econòmica: Entre dues tecnologies T1 i T2 que no es poden diferenciar

tècnicament (cap és més eficient tècnicament), T1 serà més eficient econòmicament que
T2 si permet aconseguir la mateixa quantitat de producció amb menor cost (T1 és més
barata que T2).
Exemple
La taula següent mostra tres tecnologies disponibles per a la producció d’un determinat
producte
a) Destaca si hi ha alguna que sigui més eficient tècnicament respecte de les altres.
b) Calcula la productivitat del treball i del capital de cada una

Resposta
a) La tecnologia A és tècnicament més eficient respecte de la tecnologia B, ja que amb els
mateixos recursos produeix més, i també ho és respecte de la C, ja que produeix el
mateix, però utilitzant-hi menys recursos.

b) PLA = PKA =

PLB = PKB =

PLC = PKC =

La productivitat del treball és més gran en el procés A i la del capital també és major en l'A
respecte del B i igual que en el C. Aquest fet confirma que el procés A sigui el més eficient
dels tres.
 Ara ho ampliem a quatre tecnologies:

En els processos B i C no s’està actuant amb eficiència tècnica.

El D no es pot comparar amb l’A (tenint en compte només factors tècnics), ja que
utilitza més d’un factor productiu i menys de l’altre per aconseguir la mateixa
producció.
En el cas de les tecnologies A i D, considerarem els costos dels factors capital i
treball que es mostren a continuació:

Observem que la tecnologia més eficient econòmicament és la D.

 8. Els costos de l’empresa.
La producció implica la utilització d’una sèrie de factors productius amb un valor o
cost econòmic quantificable.
El cost de la producció és el valor dels factors productius utilitzats per a produir un bé
o un servei.
L’estructura dels costos d’una empresa es relaciona directament amb la seva funció
de producció.
Cal determinar els components dels seus costos i analitzar-los. L’estudi dels costos
de l’empresa es pot fer segons diferents criteris, en funció del que es vulgui analitzar.
Si classifiquem els costos segons la seva relació amb la quantitat produïda, veiem
que hi ha costos fixos i costos variables:
- Costos fixos: són independents del nivell de producció, és a dir, que no varien si
canvia la quantitat produïda. És el valor dels factors que a curt termini són fixos a
l’empresa (el lloguer del local, l’amortització de maquinària o l’amortització dels
edificis i locals on es realitza l’activitat productiva). Un canvi a les instal·lacions de
l’empresa o l’adquisició d’una maquinària determinada, per exemple, són factors que
no es poden executar en un període curt de temps (curt termini) i, per tant, es
converteixen en factors fixos.
- Costos variables: són proporcionals al nivell de producció; és a dir, costos dels
factors que canvien o varien en relació directa amb el nivell de producció (primeres
matèries, treball, consum d’energia). A la fabricació d’automòbils serien, per exemple,
els pneumàtics o les portes, ja que el nombre utilitzat variarà en funció de les unitats
produïdes.
Els costos totals a una empresa són la suma dels costos fixos i els costos variables:

El cost mitjà o cost unitari es calcula amb el quocient entre el cost total (CT) i el
nivell de producció (Q):

Cost mitjà (CM):

Els costos mitjans fixos i variables són, respectivament, el resultat de dividir el

cost fix (CF) o el cost variable (CV) pel nivell de producció (Q):
Per ex., costos mitjans variables
(CMV):

Costos marginals (CMg):

És l’increment del cost total quan augmenta la producció en una unitat.
 Exemple: Una empresa presenta uns costos fixos de 660 € i uns costos variables
que es recullen a la taula següent:

a) Construeix una taula amb tots els costos: total, mitjà variable, mitjà total i marginal.
b) Representa gràficament els diferents tipus de costos en funció de la
quantitat produïda.
1600
1400
1200
CF
1000
CV
800 CT
600 CMV
400 CMT
C Marginal
200
0
0 1 2 3 4 5 6

c) Comenta els resultats que s’observen.

Al primer gràfic podem observar que el cost fix no depèn de les unitats produïdes,
mentre que el cost variable augmenta a mesura que es fabriquen més unitats de
producte.
El cost total, en ser la suma del cost fix i el variable, també augmenta de manera
directa amb la producció.
Al segon gràfic, no obstant això, observem que el cost mig total o unitari disminueix a
mesura que es fabriquen més unitats. Això és així perquè els costos fixos, que són
constants, es reparteixen entre més unitats de producte.
El mateix succeeix amb el cost marginal.
Costos directes i costos indirectes.

Aquesta classificació s’utilitza quan l’empresa fabrica diversos productes i no és fàcil

assignar a cada tipus de producte tots els costos associats.

- Els costos directes són els costos associats directament a la producció i que es
poden assignar concretament a cada producte...
Per exemple, la quantitat de primeres matèries que s’utilitza o el nombre d’hores de
mà d’obra que treballa una persona directament a cada producte.

- Els costos indirectes són els costos que afecten el procés productiu en general o
que són comuns a diversos productes (com el lloguer del local o el salari del
personal administratiu) i , per tant, no es poden assignar directament a un producte,
sinó que s’han d’utilitzar criteris d’assignació.

A la fabricació d’automòbils, els pneumàtics o les portes emprades en la fabricació

d’un model concret d’automòbil serien costos directes per a aquest model.
El cost del local on es fabriquen tots els pneumàtics dels diversos models
d’automòbils seria un cost indirecte.
 Estructura del cost de l’empresda: Classificació dels costos
segons la funció que compleixen:
L’estructura del cost total de l’empresa es considera com un diagrama
d’assignació consecutiva de costos. A la següent taula es mostra aquesta
estructura, a la qual es diferencien els conceptes de costos directes i costos
indirectes.

El punt de partida són els costos directes de la producció (primeres matèries, treball i
energia), que configuren els costos primaris. A partir d’aquí s’afegeixen els diferents costos
indirectes de l’empresa: primer, els costos generals industrials (costos comuns al departament
de producció), formant el cost industrial; en segon lloc, els costos de comercialització i del
departament d’administració, formant el cost de l’activitat o d’explotació; i, finalment, els costos
financers (cost del finançament de les inversions de l’empresa) i els costos generals de
l’empresa (costos de direcció, de promoció o de manteniment dels espais físics comuns). Tots
9. Llindars de rendibilitat (punt mort) i de
producció.
El llindar de rendibilitat, punt mort o punt d’equilibri a una empresa: és la
quantitat mínima de cada producte (Q*) que ha de fabricar i aconseguir vendre
per a no perdre diners, és el nivell mínim a partir de la qual es comença a
obtenir beneficis. Els costos totals quan es fabrica Q* són exactament iguals que
els ingressos que s’obtenen en vendre la quantitat Q*.
Suposarem (per tal de simplificar i poder calcular el punt mort de manera
senzilla), que una empresa fabrica un sol producte i coneix els costos fixos (CF) i
els costos variables unitaris (Cvu) que impliquen la seva producció, així com el
preu (p) al qual pot vendre’l una vegada fabricat. Veure quadre Important pàg.
98 llibre amb tots els supòsits que s’apliquen.
El punt mort es determina o calcula de la manera següent:
Representació gràfica del llindar de rendibilitat o punt mort:

Per obtenir beneficis (Bf = IT − CT), la quantitat de producció venuda ha de ser superior al
punt mort (Q > Q*)
Exemple 3 (pàg. 99 llibre): càlcul del punt mort i representació gràfica.
Exemple 4 (pàg. 99 llibre): càlcul del benefici obtingut per una quantitat de vendes superior al punt mort

Una empresa va obtenir l’any 2020 uns beneficis de 25 000 € en vendre 12.000 unitats
de producte, totes les que va produir. Durant l’any va assumir uns costos totals de 59.000
€, en els quals el cost variable és equivalent a un 30% del preu unitari de venda. Es
demana:

a) Calcular el punt mort amb aquestes condicions:

Haurem de calcular primerament el preu de venda, els costos variables unitaris i els
costos fixos:
Càlcul del preu: Benefici = Ingressos - Costos totals; B = (Q · p) - CT
25 000 = (12 000 · p) - 59 000; 84 000 = 12 000 · p; p = 84 000 / 12 000 = 7 €
Càlcul del cost variable unitari: els costos variables unitaris seran: 30 % del preu, és a dir,
0,3 · 7 = 2,1 €.
Càlcul del cost fix: s’obté restant els costos totals dels costos variables.
Els costos fixos seran: 59 000 - (12 000 · 2,1) = 33 800 €.
El punt mort d’aquesta empresa serà:
Q* = CF / (p - Cvu) = 33 800 / (7 - 2,1) = 6898 unitats.
b) Calcular totes les unitats que haurà de vendre en el següent període si pretén
augmentar el benefici en un 10% respecte de l’any anterior (considerant que els costos
fixos, els variables i el preu no varien).
Benefici (final) = 25 000 + 10 % de 25 000 = 27 500 €.
Si l’estructura de costos es manté, per a incrementar el benefici l’empresa haurà
d’augmentar les vendes;
Q representa la nova quantitat de producte que l’empresa ha de fabricar i vendre per a
obtenir 27 500 € de benefici.
27 500 = 7 · Q - (33 800 + 2,1 · Q); 61 300 = 4,9 · Q
Q = 12 510 unitats que ha de fabricar i vendre per a incrementar un 10 % el seu benefici.
 La decisió de produir o comprar: el llindar de
producció.
Sovint pot ocórrer que un producte o un dels seus components es pugui tant produir
en la mateixa empresa com comprar-se a una altra empresa fabricant.

Hi haurà una quantitat a partir de la qual és millor fabricar-lo a l’empresa que

comprar-lo a una altra empresa subministradora.
El llindar de producció és la quantitat Q* de producte per la qual el cost de produir-lo
a l’empresa és exactament igual que el cost de comprar-lo a una altra empresa, per
tant és la producció mínima que fa que resulti més barat produir-lo que comprar-lo.
AIXÒ NO ENTRA A L’EXAMEN.
Suposem, per realitzar el càlcul del llindar de producció de manera senzilla, que
produir el producte o component del producte a l’empresa suposa uns costos fixos
(CF), iguals per qualsevol nivell de producció i un cost variable per unitat (Cvu). El preu
de compra del component a un proveïdor és p i Q són les unitats que l’empresa
necessita.
AIXÒ NO ENTRA A
L’EXAMEN.
Exemple